Peter Oppenheimer, director financer d’Apple, ha anunciat aquesta setmana que a finals de setembre es jubilarà de l’empresa on va entrar el 1996. Oppenheimer i Tim Cook, l’actual conseller delegat d’Apple, són els responsables d’una estratègia corporativa implacable que ha situat el fabricant de l’iPhone com una de les empreses més rendibles del món, gràcies a tres ingredients complementaris: comprar barat, vendre car i esquivar els inspectors d’Hisenda.
És mítica l’habilitat de Cook negociant la compra de grans volums de components a llarg termini, tal com va fer amb els xips de memòria de Samsung, un element essencial dels productes de la poma. Amb el fabricant de cotxes elèctrics Tesla, Apple ha entrat en converses per col·laborar en la producció d’un altre component crucial: bateries. Apple consumirà aquest any unes 24.000 tones de bateries, i Tesla 21.000. Té sentit que les dues empreses s’uneixin per assolir economies d’escala.
D’altra banda, fabricar un iPhone no costa gaire més que qualsevol altre telèfon de gamma alta. Però Apple aconsegueix que els consumidors estiguin disposats a pagar força més. Segons IDC, el preu mitjà d’un iPhone l’any passat va ser de 650 dòlars, mentre que el d’un smartphone amb Android no va arribar als 300. I aquesta diferència entre les dues plataformes ha anat creixent: l’any 2010 era de 261 dòlars i ara és de 374.
La tercera pota de l’èxit d’Apple és fiscal. Segons The Australian Financial Review, Apple ha situat durant la dècada passada gairebé 9.000 milions de dòlars de beneficis de la seva filial australiana a Irlanda, on paga molts menys impostos. Com altres tecnològiques dels EUA, l’empresa evita repatriar una bona part dels ingressos que obté a l’estranger, deixant-los en paradisos fiscals. Al fisc nord-americà ja li ha començat a pujar la mosca al nas.
