Des de l'inici de la crisi financera internacional, els comentaristes han volgut descriure gràficament la forma d'aquesta crisi. Els més optimistes, que preveien una ràpida recuperació, afirmaven que seria en forma de V, i que després de tocar fons no tardaria la reactivació.
Quan, a partir del 2008, es va constatar que la situació no millorava, van canviar la V per una U, en què es tocava el fons durant més temps i es posposava l'anhelada millora econòmica. Però la tossuda realitat també va desmentir aquesta situació. Després de la primera caiguda en recessió el 2008, i d'un dèbil i imperceptible creixement positiu el 2010, Espanya tornava a la zona vermella de creixements negatius el 2011, i no n'ha sortit fins al tercer trimestre del 2013 amb l'anèmic creixement del 0,1% tan aplaudit pel govern. ¿És la definitiva sortida a una crisi en forma de W?
El llarg estancament
Em temo que no. L'atonia i la debilitat de les constants vitals de l'economia espanyola, en què persisteixen greus desequilibris econòmics fonamentals i disfuncions institucionals, no fan preveure una recuperació ràpida ni vigorosa. Podríem iniciar una llarga etapa d'estancament. Per tenir alguna referència: com la que arrossega el Japó. Els nipons fa més de vint anys que coexisteixen amb la crisi que es va iniciar el 1990 amb la punxada de la bombolla immobiliària. En definitiva, és la temuda recuperació en forma de L.
Que alguna cosa s'ha fet molt malament és evident. Ningú dubta dels excessos monetaris dels bancs centrals, de la inadequada regulació i supervisió dels governs i organismes públics oficials, ni dels excessos en la hiperexpansió del crèdit concedit pels bancs comercials, sense el suport d'estalvi real. Amb el paradigma econòmic dominant monetarista-keynesià, la resolució d'aquesta crisi s'ha intentat mitjançant l'augment en les dosis de les mesures que ens han portat precisament on som.
La medicina adequada
¿No és una manera curiosa de pretendre resoldre els problemes? És com si a un malalt de diabetis se'l volgués curar amb més sucre, o que un refredat per exposició prolongada al fred es tractés amb un seguit de severes hipotèrmies. Els bancs centrals, els òrgans de planificació centralitzada de la política monetària i monopolis públics de la moneda, han continuat fent agressives polítiques monetàries expansives, abaratint els tipus d'interès fins al 0% i injectant més diners a bancs i estats.
Els governs han optat per tornar a regular l'ultraintervingut sector monetari i financer, sempre en benefici propi i de l'oligarquia financera, promovent rescats bancaris i augments draconians d'impostos. Així, mentre que a efectes propagandístics el ministre d'Hisenda i Administracións Públiques, Cristóbal Montoro, dóna la crisi per acabada, a efectes impositius suspèn la disminució de l'espoli fiscal sine die. Mentre s'esgota el Fons de Reserva de la Seguretat Social, el nombre de treballadors que cotitzen amb salaris més baixos per cada pensionista és de només 1,95, cosa que indica l'esgotament de les futures pensions i del subsidi d'atur. D'altra banda, els bancs comercials han deixat de prestar a les empreses i famílies per dedicar-se al lucratiu i segur negoci de finançar el sector públic, subscrivint massivament les emissions de deute públic de l'Estat.
Experiència del passat
La Reserva Federal nord-americana, la institució monetària capdavantera a escala mundial, acumula un historial horrorós des de la seva creació, l'any 1913. Les crisis econòmiques, la pèrdua de valor real de la moneda i la inestabilitat financera, com han estudiat els economistes nord-americans George Selgin i Lawrence White -co-fundadors de l'anomenada Free Banking School-, han empitjorat durant l'últim segle, de manera que la humanitat ha patit crisis molt més freqüents, llargues i profundes. Els problemes monetaris i financers del segle XIX, estabilitzats amb el patró or, van ser molt inferiors al caos actual.
Caldrà veure com respondrà l'economia dels Estats Units (i la mundial) a la retirada dels estímuls monetaris directes de 85.000 milions de dòlars mensuals, que previsiblement haurà de fer Janet Yellen, la nova governadora de la Reserva Federal. Els balanços dels principals bancs centrals s'han quadruplicat amb la crisi (de 5 a 20 bilions de dòlars) i això suposa una amenaça latent d'inflació i la creació de noves bombolles. Quan es redueixi el ritme de fabricació de nova moneda, que actua amb efectes narcòtics i dopants, els desequilibris estructurals de l'economia real es faran visibles.
Molt em temo, i voldria equivocar-me, que ens espera un llarg camí d'estancament econòmic i atur elevat. Com deia Albert Einstein, no podem repetir exactament el mateix i esperar resultats diferents. Si de veritat volem un desenvolupament sostenible i equitatiu, calen canvis institucionals importants i un nou paradigma econòmic dominant.
