La tele segueix renyida amb internet

El de la televisió i internet semblava que havia de ser un matrimoni unit per la força de la lògica, però amb el pas dels anys -i per a sorpresa de tots- la relació entre aquests dos mitjans no ha anat més enllà de contactes esporàdics i de poc recorregut. La gran pantalla de la llar es resisteix a mostrar els continguts de la xarxa, per molt que la imatge d'una família navegant unida des del saló il·lustri novel·les de ciència-ficció com Farenheit 451, Els androides somien xais elèctrics? o 1984.

No han estat pocs els intents de les grans empreses de l'era tecnològica de guanyar aquest camp en exclusiva per als seus productes i serveis, conscients que pot produir grans beneficis, però sempre hi ha hagut algun factor que ha fallat: en alguns casos ha estat el maquinari que havia de fer de pont entre els dos mons; en d'altres, el programari que l'acompanyava, o els continguts addicionals que havien de donar sentit al nou invent; i, gairebé sempre, l'interès dels consumidors, als quals mai han convençut les propostes existents.

Els primers intents

Curiosament, els primers intents d'unir la televisió amb internet procedeixen d'iniciatives independents que van tenir un relatiu èxit entre el públic avançat de mitjans de la dècada passada. El 2005 va aparèixer MythTV als EUA, un aparell basat en programari lliure que es comprava per correu i que es connectava tant a l'ordinador com al televisor. Com que eren els temps daurats de les xarxes P2P, molts usuaris el van fer servir per descarregar pel·lícules i veure-les directament a la pantalla televisiva, però també per programar la gravació sense anuncis de sèries de televisió, gràcies al seu accés als servidors a la xarxa de les principals cadenes televisives. El problema de MythTV és que era complex d'instal·lar i depenia de les compatibilitats entre l'aparell i les targetes gràfiques dels ordinadors.

Inspirat en aquesta filosofia, però amb gran afany simplificador gràcies a la universalitat del sistema operatiu Windows, Microsoft va llançar al cap de poc el seu sistema Windows Media Center, que pretenia convertir l'ordinador en un gravador digital de programes, a més de facilitar l'ús de la pantalla del televisor com a pantalla principal de l'ordinador, ja fos per navegar, reproduir continguts multimèdia o jugar a videojocs.

El Media Center, que venia instal·lat als ordinadors per defecte, es basava en el Windows XP i s'acompanyava d'un comandament a distància per facilitar el maneig del televisor. Va ser un fracàs. En bona part perquè era difícil fer-ne usos polèmics, com veure continguts descarregats d'eMule, però també perquè Microsoft va apostar pel desenvolupament de la videoconsola Xbox 360 com a principal aparell per connectar-se al televisor.

Apple TV i Google TV

Potser el primer intent seriós de fondre el món de la televisió amb el de la xarxa ha estat Apple TV, encara que, curiosament, de tots els projectes d'Apple, aquest és el que la companyia s'ha pres menys seriosament. La raó és que les vendes d'aquest petit dispositiu que connecta televisors, si bé sempre han estat bones, mai han estat espectaculars des del seu llançament el 2007.

És possible que Apple cregui que el gran públic no ha arribat a la maduresa en aquest camp, ja que no dóna suport a Apple TV amb una bona oferta de continguts digitals. Tot i això, si s'utilitza un iPhone o un iPad com a comandament a distància, l'aparell permet navegar plenament des del televisor i reproduir vídeos de manera espectacular.

Per la seva banda, Google també va provar en el seu moment l'assalt al televisor amb Google TV, un desenvolupament conjunt del cercador, Sony i Logitech que es va comercialitzar el 2010 als EUA i que va ser un fracàs absolut de públic i resultats. Haurien de passar tres anys perquè Google tornés al menjador de casa. Ho va fer amb un aparell més humil: una mena d'Apple TV basada en Android anomenada Chromecast.

Males connexions

També els fabricants de televisors, davant les indecisions de les companyies informàtiques, han desenvolupat els seus propis projectes. El més notable ha estat sens dubte la tecnologia Smart TV, simbolitzada sobretot pels televisors de nova generació de la coreana LG. Des de la seva aparició, el 2012, les vendes de pantalles de LG han crescut notablement gràcies al fet que incorporen aquesta tecnologia que els permet connectar-se directament a internet. Ara bé, segons estudis de diverses consultores, la gran majoria dels usuaris amb una Smart TV mai l'han connectat a la xarxa ni saben com fer-ho. I molts dels que ho han intentat han desistit perquè cal comprar un captador de xarxes wifiaddicional o s'han vist decebuts pels pocs continguts digitals que ofereix la plataforma LG.