El 27 de desembre de 1920 la seu central del Banc de Barcelona, situada en un colossal edifici neoclàssic al principi de la Rambla, es va llevar amb una munió de curiosos a l’entrada. Era dilluns, però a diferència dels últims setanta-cinc anys, les feixugues portes de fusta estaven tancades amb pany i forrellat. La premsa de l’època n’anava plena: la primera societat bancària moderna fundada a Espanya havia anunciat que mai més tornaria a aixecar la persiana. El Banc de Barcelona havia entrat en fallida i havia decidit desaparèixer.
La notícia, que havia corregut com la pólvora, havia sacsejat de valent l’esfera econòmica de la capital catalana. Era un moment històric. “Acabava de desaparèixer un dels primers bancs de la història d’Espanya i, en certa manera, l’entitat que havia estat finançant durant més de mig segle la indústria i el comerç català”, recorda Yolanda Blasco, professora experta en història bancària de la UB.
Precisament, si el 1845 la nova burgesia catalana havia decidit posar en marxa l’entitat, ho havia fet per donar sortida a unes reclamacions cada cop més insistents dels comerciants i industrials, que demanaven nous mitjans de pagament i de provisió de crèdit. I el Banc de Barcelona, capitanejat per homes de negocis arrelats al territori i d’altres que havien tornat de les Amèriques amb les butxaques ben plenes, havia trobat l’instrument perfecte: els bitllets. “Realment, aleshores, eren una innovació en tota regla, com passa ara amb les criptomonedes -assegura Blasco-. El Banc havia rebut el permís excepcional per elaborar-ne de propis i havien arrelat de seguida entre els comerciants”. De fet, la posada en marxa del banc havia sigut un èxit total: en tan sols dos dies ja havia recaptat un milió de duros amb la venda de les 5.000 accions que havien emès.
Però amb el pas dels anys, tot va anar torçant-se. La primera sotragada va arribar el 1875, quan el Banc d’Espanya va assumir el monopoli de la confecció de bitllets. “El Banc de Barcelona es va quedar sense poder emetre l’eina que l’havia convertit en tot un referent”, explica Blasco. A més, ja al canvi de segle, la competència havia començat a prendre-li quota de mercat. “L’entitat havia entrat al segle XX amb una mentalitat del XIX”, resumeix José-Luis Peydró, catedràtic d’economia de la UPF.
Els directors van intentar fer un cop de timó, que va resultar nefast. “Van absorbir petits bancs amb l’objectiu de diversificar les seves activitats i reforçar la seva dimensió”, explica Blasco. Però quan va esclatar la Primera Guerra Mundial i, amb el conflicte, una autèntica eufòria econòmica a Catalunya, els directius van apostar per especular amb el preu de les divises. “Els podia haver anat bé, però quan la guerra va acabar i el valor dels marcs i els francs es van desplomar, van arrossegar-los a la bancarrota”, explica Blasco. Això va crear incerteses entre la clientela, que es va acostar al banc a retirar tots els seus estalvis. L’entitat va quedar-se sense liquiditat. “Quan hi ha un episodi d’eufòria, els bancs prenen decisions massa arriscades i això els pot arrossegar a la tomba -assegura Peydró-. De fet, encara continua passant avui en dia”.
La lliçó
“Els bancs tenen un problema: quan es produeix una situació d’eufòria econòmica, acostumen a prendre decisions que comporten massa riscos i, això, els pot acabar portant de la glòria a una situació de fallida -explica José-Luis Peydró, catedràtic d’economia de la UPF-. Cal que exercitem la memòria”.
