La caiguda de l’home que es va fer ric més de pressa que Bill Gates
Actualment, poca gent recorda Gary Winnick. De fet, durant l’últim mes el cercador de Google tan sols ha indexat aquest nom i cognom unes 70 vegades. Però una de les entrades és reveladora. “La casa en venda més cara dels Estats Units és propietat de Gary Winnick”, explica en un paràgraf mig amagat la revista Business Insider. Més de 3.700 metres quadrats de parcel·la al luxós Bel Air de Los Angeles amb una mansió per 225 milions de dòlars. Certament, la premsa ha oblidat Winnick però darrere d’aquest nom s’amaga qui va ser la 60a persona més rica del món segons Forbes l’any 1999. Un home a qui els milions li van ploure més de pressa que al capitost d’Amazon, Jeff Bezos; que al cervell de Facebook, Mark Zuckerberg, i que al totpoderós Bill Gates, de Microsoft. Un empresari que va aconseguir arreplegar 4.500 milions de dòlars en tan sols 18 mesos.
Avui no figura ni a la llista de les 400 persones més riques del món. Si existís un llibre d’escàndols empresarials, la seva patacada hi tindria un lloc destacat. “La història de Gary Winnick demostra que de pressa que poden canviar les coses”, avança el periodista Bruce Upbin a Forbes. Però, qui era i com va aconseguir tants bitllets verds de cop? Potser us sona el nom de Global Crossing.
Winnick va néixer el 1947 a Nova York. Després de graduar-se a la universitat privada de Long Island, va fitxar pel banc d’inversió nord-americà Drexel Burnham. De seguida va despuntar i va ser-ne el vicepresident sènior. El 1985 va decidir fundar la seva pròpia empresa d’inversió privada, centrada en la indústria tecnològica i de les telecomunicacions. Feia temps que tenia un somni: interconnectar les ciutats més importants del món a través de cables de fibra òptica, una tecnologia aleshores poc estesa. Per fer-ho, el 1997 va crear Global Crossing Limited, aportant-hi 20 milions de dòlars. Va ser la primera empresa que va estendre un cable submarí finançat amb diners privats a través de l’oceà Atlàntic. De seguida es va associar amb Microsoft i Softbank per construir una xarxa de telecomunicacions d’alta capacitat que relligués l’Amèrica del Nord, Europa i l’Àsia. En pocs mesos els cables de l’empresa movien el 20% de la informació que sortia dels EUA per sota el mar i la cartera de Winnick es va omplir ràpidament. Els 20 milions invertits inicialment es van transformar en 735. El 1998 l’empresa va sortir a borsa.
El 1999 la companyia ja es valorava en 47.000 milions de dòlars i va començar a comprar empreses a cop de talonari. Els inversors hi veien un potencial enorme, però tot es basava en expectatives que mai es van arribar a materialitzar. “Va ser una bombolla -explica l’economista Sílvia Holgado-. Va créixer agressivament basant-se en un endeutament constant, amb inversors que hi creien tot i no tenir un rendiment de l’actiu clar”, especifica. El 2000 Global Crossing va perdre 1.400 milions de dòlars; el 2001 en van ser 3.400 més. Els nervis es van instal·lar entre els inversors i les cotitzacions van trontollar.
I allà va començar l’esclat de la gran bombolla. “Primer va caure a la borsa, van venir les sospites comptables, van desaparèixer les expectatives i l’empresa va declarar la bancarrota -sintetitza Holgado-. I quan la bombolla va esclatar, tothom va veure que a dins no hi havia gairebé res”, afegeix. El gener del 2002 Global Crossing va firmar la quarta bancarrota més gran dels Estats Units.
La lliçó
“Global Crossing té tots els ingredients clàssics d’una bombolla -analitza Sílvia Holgado, economista-. Endeutament basat en uns rendiments que no arriben, notícies que fan minvar la confiança, patacada a borsa, sospites comptables i, finalment, fallida”, esquematitza. L’empresa va signar la quarta bancarrota més gran dels EUA.
