‘EPIC FAILS’
-MARC AMAT

El saló que es va esgotar

El saló que es va esgotar Massa quis enim. Donec pede  justo, fringilla vel, aliquet nec,  Vulputate eget, arcu. In enim  justo, rhoncus ut, imperdiet a,  venenatis vitae, justo. Nullam  dictum felis eu pede mollis pre Tium. Integer tincidunt. Cra S dapibus. Vivamus elementum  semper nisi. Aenean vulputat E eleifend tellus. Aenean leo ligula,  “Al capdavall, una fira no deixa de ser un negoci, i cal entendre-la amb mentalitat empresarial”, explica Ana Isabel Jiménez, doctora en econòmiques. “Això implica, també, saber escoltar el mercat”, rebla. Per a l’experta, també és rellevant saber “definir bé el públic i adaptar-se als canvis que experimenta el sector”. / ORIOL CAMPUZANO / ACN Zoom

Durant els primers mesos del 2002 els telèfons de les oficines centrals de Sony, Samsung, Panasonic i Philips van sonar moltes vegades. Les trucades venien de Barcelona. Els responsables de tirar endavant el Sonimag feia temps que estaven nerviosos: sabien que l’emblemàtic saló internacional de Fira de Barcelona dedicat a la imatge, el so i l’electrònica penjava d’un fil. Ja feia anys que s’ho veien a venir. Si el 2001 les totpoderoses Philips i Panasonic ja havien descartat participar-hi per falta d’interès, aquell any Sony i Samsung semblaven decidides a seguir-los el camí. L’icònic Sonimag afrontava uns moments d’autèntica crisi.

Tres dècades enrere, en canvi, el panorama era ben diferent. El saló s’havia estrenat l’any 1963 amb un èxit rotund, aleshores centrant-se tan sols en el món de la imatge; el 1964 ja havia decidit incorporar-hi el so, i dos anys més tard també hi van aterrar estands enfocats en el sector de l’electrònica de consum. Juntes, les tres branques havien bastit un saló revelació. El 1976 la seva fama ja havia traspassat fronteres i havia rebut l’homologació de Fira Internacional. “Però amb el pas dels anys la històrica fira de l’electrònica de consum va anar acumulant diversos problemes”, opina Pablo Lara Navarra, professor de la UOC i especialista en tendències i gestió de la innovació.

El primer símptoma va aparèixer el 1989, quan el saló va anunciar que la seva periodicitat deixaria de ser anual per passar a celebrar-se cada dos anys. Però va ser amb la irrupció de la tecnologia digital quan, de cop, el saló va començar a perdre encant. “La digitalització va transformar les indústries i els consumidors, i Sonimag no va saber adaptar-s’hi”, explica Lara. De fet, de mica en mica ja es començava a intuir que la televisió deixaria de ser el centre de totes les mirades ben aviat i que els home cinema també anirien perdent terreny en l’univers de l’electrònica. Al seu lloc s’hi anava obrint camí el telèfon mòbil. “Abans, qui volia sentir bona música es comprava els millors altaveus; uns anys més tard, amb la digitalització, preferim subscriure’ns a serveis com ara Spotify -exemplifica l’expert-. El saló s’havia de reorientar”, conclou.

Però la digitalització no va ser l’únic element que va ferir Sonimag. Els canvis en el sector de la distribució també van passar-los factura. “Els expositors ja no necessiten aquesta fira com a aparador: ja tenen els seus productes als prestatges d’El Corte Inglés o de la Fnac”, explicaven aleshores directius de la Fira de Barcelona a la premsa. “Els consumidors poden veure els nous productes a les grans superfícies i, fins i tot, a les botigues de barri sense necessitat d’anar a Montjuïc”, afegia també aleshores un alt executiu de Sony. De fet, el saló no tenia un enfocament clar: s’encarava a la indústria, però també al consumidor final. “Els va faltar definir-se -opina Ana Isabel Jiménez, doctora en econòmiques i professora de l’Icade-. Les grans multinacionals van acabar optant per altres fires que ho tenien més clar”, assegura. El 2002 no es va celebrar. Després d’intents de reflotar-ne el model, va acabar desapareixent definitivament el 2015, quan no es va celebrar i va ser absorbit per Graphispag, una exposició dedicada a les arts gràfiques.