‘EPIC FAILS’
MARC AMAT

Un crit va matar l’avi de Spotify

Un crit va matar l’avi de Spotify Massa quis enim. Donec pede  justo, fringilla vel, aliquet nec,  Vulputate eget, arcu. In enim  justo, rhoncus ut, imperdiet a,  venenatis vitae, justo. Nullam  dictum felis eu pede mollis pre Tium. Integer tincidunt. Cra S dapibus. Vivamus elementum  semper nisi. Aenean vulputat E eleifend tellus. Aenean leo ligula,  “Napster havia nascut amb un bon model entre mans, però va topar amb el corpus legal”, explica Albert Armisen, professor de la Facultat d’Empresa de la UVic i expert en innovació digital. “Sovint és més fàcil innovar en producte que no pas actualitzar les lleis”, rebla Òscar Coromina, expert en comunicació digital. Zoom

Quan Lars Ulrich, bateria i líder de la banda Metallica, es va adonar del que havia passat, va entrar en còlera. Era principis d’abril del 2000 i faltaven poques setmanes perquè el grup estrenés l’esperat I disappear, un senzill cridat a convertir-se en el nou èxit de la formació arreu. Tot semblava anar-los com una seda fins que un element inesperat va estroncar-los els plans: una filtració. Havien descobert que la cançó ja feia temps que corria per la xarxa, que centenars de milers de fans ja la tenien als ordinadors i que, fins i tot, algunes emissores de ràdio l’havien començat a emetre. Quan van investigar-ne l’origen van descobrir Napster, una plataforma nascuda el 1999, aleshores encara desconeguda per a molta gent, i que permetia els usuaris compartir arxius MP3 de manera fàcil, còmoda i gratuïta.

“En aquella època ja s’intuïa que internet ho canviaria tot: també els models de negoci de les grans indústries”, explica Òscar Coromina, coordinador del màster en comunicació i màrqueting digital de la UAB. Els usuaris ja començaven a veure la xarxa com un mitjà per aconseguir milions de cançons sense pagar. “Napster ordenava per primera vegada tots aquests arxius i els indexava en un cercador per tal de facilitar-ne la descàrrega”, recorda Coromina. Metallica de seguida va posar el crit al cel i, tot acusant Napster de compartir cançons protegides amb drets d’autor, va portar-ho als tribunals. La banda va demanar a la plataforma una indemnització de 10 milions de dòlars i la retirada immediata de totes les seves cançons de la plataforma. Artistes de renom, com ara Dr. Dre o Madonna, van afegir-se a la festa.

“Les discogràfiques temien que internet els destrossés el model de negoci que els havia donat per viure, assegura Coromina. I, per frenar-ho, van creure oportú aplicar un càstig exemplar”, opina l’expert. Napster es va convertir en la diana perfecta. De fet, les denúncies havien situat la plataforma al bell mig del focus mediàtic i, des d’aleshores, el nombre de persones que s’hi descarregaven arxius s’havia disparat: el febrer del 2001 ja eren més de 26 milions. “Era una xifra d’usuaris enorme”, apunta Coromina. Però tot va fer aigües.

Quan el març del 2001 els tribunals van donar la raó a Metallica, Napster va veure’s a venir problemes seriosos. D’una banda, la justícia li havia reclamat que preparés un sistema capaç de comprovar que els seus continguts no tinguessin drets d’autor; de l’altra, l’obligava a desembutxacar 26 milions de dòlars per haver fet servir música protegida sense autorització. El juliol del 2001 Napster va decidir tancar durant uns mesos per adaptar-se a les exigències i ressorgir amb un nou sistema que fes pagar als usuaris una subscripció.

“Això va enterrar-los definitivament -sentencia Coromina-. Els usuaris van marxar a altres plataformes similars”, recorda. El 2002 l’empresa va fer fallida. Des d’aleshores ha anat passant per diverses mans. El 2011 es va fusionar amb la tecnològica Rhapsody, i ara ha reaparegut a escena. Aquest cop, però, reconvertit en un servei similar al que ofereix Spotify. “Però no ofereix res diferent: així no tornarà a enlluernar el món”, aventura Coromina.