El novembre del 2004 una notícia va sacsejar el món de l’esquí català: la històrica estació de Rasos de Peguera, al Berguedà, havia decidit tirar la tovallola després de prop de tres dècades en funcionament. “Ens serà impossible poder obrir l’estació en les condicions de qualitat i competitivitat que desitjaríem”, explicaven aleshores els seus responsables a través d’un breu comunicat. Sobre les causes, en deien ben poca cosa i ho atribuïen simplement a “un cúmul de circumstàncies” i a “raons de caràcter empresarial”. Des d’aleshores hi ha hagut diversos intents de reobrir les pistes, però cap ha acabat de reeixir.
“Quan vam tancar, ens trobàvem que tothom volia anar a esquiar a estacions amb telecadires i canons de neu artificial, i nosaltres no teníem ni una cosa ni l’altra”, explica a l’ARA tretze anys després Marc Pujals, administrador de l’empresa que gestionava l’estació i que actualment encara capitaneja, juntament amb la seva germana. “Tot i que als Rasos hi segueix nevant igual que a la Molina o a Masella, no poder fabricar neu ens complicava molt les temporades i, a més, no teníem diners per invertir-hi”, aclareix Pujals.
Però aquells anys, els Rasos no era l’única estació d’esquí amb problemes. “El 2004 Espot Esquí, que havia contret un deute d’11 milions d’euros amb l’Institut Català de Finances, va haver de ser rescatada per la Generalitat. Nosaltres havíem decidit no endeutar-nos amb diner públic i, quan les coses van anar malament, l’administració no va acabar de moure peça”, recorda.
Des del moment de l’anunci, l’empresa va començar a mantenir contactes amb diverses administracions públiques. Segons explica Pujals, amb la voluntat de tirar endavant amb l’estació es van tramitar diverses llicències fins al 2006, moment en què la Generalitat va aprovar el Pla Director d’Estacions de Muntanya. “El document ens demanava que desenvolupéssim un pla director propi de l’estació, que vam fer de seguida -recorda Pujals-. Volíem regularitzar la situació per trobar inversors”, explica l’administrador. Però el 2010, l’Ajuntament de Castellar del Riu, municipi al qual pertany la major part de l’estació, va començar a redactar el seu Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, i tot es va eternitzar. “Vuit anys més tard, la cosa està aturada. Tan sols se n’ha fet l’aprovació inicial”, assegura.
Mentrestant, els Rasos de Peguera viuen una època daurada: quan hi neva, centenars de famílies s’hi acosten a trepitjar la neu. L’aparcament es fa petit, els cotxes aparquen als vorals i la BV-4243 es col·lapsa amb cues quilomètriques. “Tots els serveis estan tancats, però cada cap de setmana està pleníssim”, explica Jordi Curriu, que el 2010 va intentar recuperar l’activitat a les pistes, juntament amb els propietaris. “Vam obrir tres circuits de raquetes de neu, un d’esquí de fons i vam organitzar-hi diverses activitats familiars però, tot i que la cosa va funcionar molt bé, les instal·lacions eren velles i no vam trobar finançament per remodelar-les”, explica. El 2011 ho va deixar córrer. “Els Rasos són clau per fer créixer l’economia berguedana: tothom ho sap però posar-s’hi és d’allò més complicat”, rebla Curriu.
La lliçó
“L’esquiador ja no només vol neu -explica Lluís Prats, professor de la UdG i membre de l’Institut de Recerca en Turisme-. Ara també vol relaxar-se, menjar bé i fer excursions: cal que les estacions es diversifiquin”. I, per a Lluís Garay, professor d’economia de la UOC, “tirar-ho endavant només amb diner privat és molt complicat”
