Quan el reporter de la BBC Joe Lynam i el seu equip trepitgen el British Home Store (BHS) de St. Albans, una petita ciutat 35 quilòmetres al nord de Londres, són conscients que estan vivint un moment especial. Agafen la càmera i comencen a gravar. La imatge d’aquest establiment de la icònica cadena de grans magatzems és insòlita. A l’entrada, cartells gegantins anuncien descomptes del 80%; als passadissos, llums amb ofertes de dos per un, pel·lícules en DVD per una lliura esterlina i un munt de lleixes completament buides. És el 28 d’agost del 2016, el dia que la històrica BHS, amb 88 anys de trajectòria, ha decidit abaixar per sempre la persiana de les 22 botigues que encara conserva al Regne Unit.
“No acabo d’entendre què hi faig, aquí, però havia de venir”, diu a la càmera una clienta, visiblement emocionada. “És un dia realment trist”, afirma un altre comprador. BHS estava plenament arrelada al Regne Unit i el vincle emocional amb la població era notable, però ja feia anys que s’intuïa que les coses no arribarien a bon port. La mala gestió, l’endeutament desmesurat i la manca d’aposta per innovar van ferir de mort el colós britànic del retail el 2016.
Per entendre aquest fracàs cal viatjar enrere. El 1928, uns emprenedors nord-americans havien decidit posar en marxa uns grans magatzems emulant l’exitosa cadena Woolworths. Després de triomfar amb un primer local al districte londinenc de Brixton, van expandir-se arreu del país: el 1960 ja tenien 94 botigues i van començar a atacar el mercat internacional. Però als anys 90 el complicat context econòmic va obligar els propietaris a vendre l’empresa a Sir Philipp Green per 200 milions de lliures.
Green, un multimilionari que ha fet fortuna al món del retail, va renovar-ne la imatge i va seguir engrandint l’imperi de BHS fins a les 173 botigues el 2015.
Amb tot, en aquell moment ja feia temps que els comptes no sortien. La cadena havia tancat el 2014 amb unes pèrdues de 55 milions de lliures i un deute enorme, de 1.600 milions, la meitat dels quals provenien d’un fons de pensions que havia de donar cobertura a 20.000 titulars. Amb aquest panorama, Green va vendre BHS a l’empresa Retail Acquisitions, el 90% de les accions de la qual eren de Dominic Chappell, un pilot de carreres amb una trajectòria frustrada en el món dels negocis i nul·la experiència en l’àmbit comercial. Ho va fer pel preu simbòlic d’una lliura, poc més d’un euro, davant la falta d’ofertes.
Chappell tampoc va saber remuntar el negoci. El maig del 2016 el directiu va admetre que la caiguda de les vendes, l’enorme factura del lloguer i el dèficit descomunal de les pensions feia molt difícil la continuïtat de BHS. L’empresa va entrar en concurs de creditors i al juny va anunciar el tancament de les botigues i l’acomiadament d’11.000 treballadors.
Tot i la desfeta, dos mesos després, Al Mana, un grup soci de Mango i Shana al Pròxim Orient, va prendre el control de les 70 botigues que BHS tenia en 19 països d’arreu del món i va anunciar l’obertura d’una botiga en línia al Regne Unit que, després de tancar el juny del 2018 per manca d’arrelament, ara torna a estar activa.
+ Detalls
La lliçó
«Negocis com el de BHS han d’evitar a tota costa endeutar-se», explica Pere Calviño, professor associat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i expert en operacions. «Només així podran invertir en renovar les botigues i les col·leccions, un pas imprescindible per no disminuir vendes en plena època del ‘fast retail’», diu l’expert.
