HOMENOTS I DONASSES
DAVID VALERO CARRERAS

El geni que va il·luminar Barcelona amb la Canadenca

Carles Emili Montañès i Criquillion, artífex també del tramvia elèctric, és un dels catalans clau del segle XX

Carles E. Montañès Criquillion / REVISTA LA ZUDA/AIHF Zoom

Com si es tractés del diable encarnat en un fill del Matarranya reinterpretant la tercera temptació de Crist, Montañès va fer pujar l’enginyer nord-americà Frederick Pearson fins al capdamunt de la serra de Collserola per mostrar-li el pla de Barcelona amb tota la seva grandiositat. Tot aquell eixam gegantí de persones i de fàbriques fumejants que s’estenia a banda i banda del Tibidabo necessitaria electricitat, i ells serien els que la proporcionarien. La visió va resultar tan pertorbadora que Pearson va quedar convençut a l’instant que calia començar a explotar els rius pirinencs per produir energia elèctrica. Acabava de comprovar de manera fefaent que la demanda estaria assegurada.

De personatges de la singularitat i la transcendència de Carles Montañès n’hi ha hagut ben pocs al país. No és pas una exageració que el seu biògraf -Joaquim Monclús- el consideri un dels catalans més importants del segle XX. Una vida que s’estén prou per haver conegut els tramvies a cavall quan encara feien olor de nou i la televisió en color o l’entrada de la informàtica a les grans corporacions. Gairebé cent anys de vida però que, tenint en compte la seva hiperactivitat, encara semblen molts més. Tot i ser considerat -com dèiem de bon començament- fill del Matarranya, les qüestions logístiques van voler que Montañès vingués al món a Barcelona. El seu pare sí que era originari d’aquelles terres, mentre que la mare era una nord-americana de sang belga.

En la seva vida gairebé centenària va ser també governador civil a Barcelona i diputat a Madrid

L’any 1899, i amb la carrera d’enginyeria sota el braç, va entrar a treballar a la Companyia de Tramvies de Barcelona, primer com a peó i després sent-ne l’enginyer en cap. Els germans Morris, amics de Montañès i fills del director de l’empresa, van ser claus perquè accedís a la primera feina. Els Morris eren uns filipins d’origen anglès que van resultar importants en la difusió del futbol a la ciutat de Barcelona i van arribar a jugar al Barça de Joan Gamper i tot. Aquest esport no resultava aliè a Montañès, que l’havia practicat a l’antic Barcelona Football Club quan freqüentava la colònia britànica. El domini de la llengua anglesa -idioma de la mare- li va permetre moure’s pels cenacles anglòfons de la ciutat.

La menció als tramvies a cavall no era gratuïta: venia a tomb perquè va ser precisament Montañès qui va impulsar l’electrificació del servei durant els seus anys a la companyia. El 1908 va fer el salt cap al ferrocarril i va impulsar la línia que unia el Vallès amb Barcelona per Collserola. L’aventura, que va morir d’èxit per la pressió dels competidors, li va servir d’assaig per crear, el 1912, una companyia de trens que duia per nom Ferrocarrils de Catalunya SA, entitat que després de nombrosos avatars avui perviu amb el nom de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Un any abans de la posada en funcionament dels ferrocarrils es va produir l’escena amb què obríem aquest article i que va desembocar en la fundació de la Barcelona Traction, Light & Power, més coneguda com la Canadenca, la seva creació més emblemàtica. La gran companyia elèctrica catalana -amb seu formal a Toronto- va ser a l’ull de l’huracà de les reivindicacions obreres posteriors a la Primera Guerra Mundial, fins al punt que la vaga dels seus treballadors figura als llibres d’història com una fita inexcusable que va servir per implantar la jornada laboral de vuit hores a Espanya. Tan importants van ser els efectes de la vaga que Montañès va fer un parèntesi a les seves obligacions com a diputat a Madrid (ho va ser entre el 1916 i el 1923) per assumir el càrrec de governador civil de la ciutat, amb la vana esperança del govern espanyol que ell ho podria solucionar. No va ser així i va tornar al seu escó. Per la seva banda, la companyia elèctrica va continuar fent el seu camí fins a esdevenir Fecsa després de la Guerra Civil. Actualment ha quedat integrada dins l’ara italiana Endesa.

Les últimes dècades de la seva vida van transcórrer a Madrid, on va ocupar uns quants càrrecs oficials i alguns de no tant, com la presidència del Cercle Català (1964), posició aquesta última que li va permetre aixecar un monument dedicat a la sardana al parc d’El Retiro, al bell mig de la capital d’Espanya.

El 1974, després de gairebé un segle de trajectòria vital, va morir un geni inabastable que trobem al darrere d’infinitat d’activitats i de projectes, alguns del quals encara vertebren la nostra vida quotidiana.