‘EPIC FAILS’
MARC AMAT

El fracàs de l’imperi gallec de les gavardines

El fracàs de l’imperi
  gallec de les gavardines  Massa quis enim. Donec pede  justo, fringilla vel, aliquet nec,  Vulputate eget, arcu. In enim  justo, rhoncus ut, imperdiet a,  venenatis vitae, justo. Nullam  dictum felis eu pede mollis pre Tium. Integer tincidunt. Cra S dapibus. Vivamus elementum  semper nisi. Aenean vulputat E eleifend tellus. Aenean leo ligula,  “Caramelo va pecar de manca de prudència financera -defensa Susana Domingo, professora de la UPF-Barcelona School of Management-. En els moments de bonança l’empresa va comprar parcel·les, naus i empreses sense preveure que això els duria a tenir un sobredimensionament letal en època de crisi”, rebla. / EFE Zoom

Aquesta història comença amb una incipient col·lecció de gavardines, un soterrani mal il·luminat i un jove emprenedor carregat d’il·lusió. És el 1969. L’ambiciós José Antonio Caramelo treballa dia i nit amagat en un petit local del carrer de Juan Castro Mosquera, a la Corunya. Després d’uns anys guanyant-se el sou fent de representant de Confecciones GOA, la primera empresa d’Amancio Ortega, fa temps que ha decidit fer el pas i tirar endavant el seu propi projecte. Acompanyat de l’ambiciós Luis Gestal, un noi que havia passat la infantesa rere el taulell d’una sastreria, ja ho té tot a punt per treure al marcat Antilluvia. Es tracta d’una col·lecció de gavardines que ha dissenyat expressament per fer més suportable el clima humit i plujós de Galícia. Ell encara no ho sap, però al cap de pocs mesos s’hauran convertit en tot un èxit.

De fet, les Antilluvia van ser la primera pedra d’un dels imperis tèxtils gallecs més imponents de la història, amb el permís d’Inditex. Gràcies a la bona acollida de les gavardines, la companyia es va atrevir a provar sort amb els pantalons i també se’n va sortir. Al cap d’un temps ja havia llogat sis locals més al mateix carrer, donava feina a 300 persones i s’havia canviat el nom, simplement, a Caramelo. Aprofitant la bonança dels 80, els dos socis van comprar una parcel·la de 4.000 metres quadrats i hi van traslladar la producció. A partir d’aquí, el boom total: van endinsar-se en el món de la moda femenina i van començar a produir el conjunt complet d’home. Les màquines treballaven 24 hores i ja donaven feina a 800 empleats. Tot semblava anar bé, però no per gaire temps més.

Caramel va comprar una segona parcel·la per augmentar la producció i va crear una col·lecció de moda jove. A més, si fins aleshores la companyia havia apostat només per vendre en botigues multimarca, el 1996 va fer el salt al comerç minorista. Va aixecar la persiana a Madrid, Barcelona i Sevilla, i també va sortir fora, amb un establiment a Anvers (Bèlgica). L’expansió va culminar el 2005 amb la compra de la companyia Antonio Pernas, que els va permetre acabar d’enfortir-se. S’havien convertit en una gran empresa. Potser massa i tot.

“Amb l'arribada de la crisi es van adonar que estaven totalment sobredimensionats”, explica Susana Domingo, professora d’estratègia i emprenedoria de la UPF - Barcelona School of Management. “El consumidor va canviar les seves pautes de consum i va abandonar les botigues multimarca per les grans cadenes com Inditex”, afegeix. El 2007 el grup inversor Inveravante va entrar a l’accionariat de Caramelo per intentar frenar els números vermells de la companyia, que ja s’enfilaven fins als 30 milions d’euros, però no se’n va sortir. Entre el 2009 i el 2014 l’empresa es va enfonsar pel seu propi pes: va acomiadar prop de 600 treballadors, va entrar en concurs de creditors, va tancar 70 botigues i va decidir sortir del canal multimarca. Tot plegat, en un intent desesperat de remuntar. Però ja era massa tard. El 2016 la històrica companyia es va veure obligada a abaixar per sempre més la persiana.