HOMENOTS I DONASSES
DAVID VALERO CARRERAS

L’empresària i gran benefactora de Castellar del Vallès

Emília Carles Tolrà, que va viure una vida de pel·lícula, oferia grans beneficis socials als treballadors

Emília Carles Tolrà / ARXIU EMÍLIA CARLES TOLRÀ Zoom

Ben entrat el segle XXI, quan volem saber quins beneficis socials rellevants ofereixen les grans empreses als seus treballadors i ho anem a buscar als rànquings en aquesta matèria, trobem els sospitosos habituals, és a dir, firmes com Google o Facebook, que acostumen a mostrar-se molt generoses amb els seus assalariats (elevades prestacions de maternitat, gimnasos a l’oficina, àpats de franc, espais d’oci, etc.) Aquests complements laborals poden semblar una moda anglosaxona recent però, en realitat, aquí també en vam gaudir fa molt de temps, fins que les visions curtterministes dels negocis i l’obsessió per la reducció de costos van anorrear gran quantitat de serveis que els patrons posaven a disposició dels seus treballadors. Un exemple paradigmàtic de fer la vida més còmoda als obrers va ser la companyia que dirigia a cavall dels segles XIX i XX l’empresària Emília Carles Tolrà, que va erigir un imperi del cotó a partir de la fàbrica tèxtil que havia heretat de la família.

El seu destí va ser fruit d’una carambola a diverses bandes: la primera, la decisió de deixar el seu Cabrils natal per anar a viure amb els oncles a Castellar del Vallès, just quan havien perdut els fills. La segona va ser la mort de la seva tia i el matrimoni amb el seu oncle Josep Tolrà, propietari d’una explotació tèxtil. I, sense solució de continuïtat, la defunció prematura del marit uns mesos després d’haver contret matrimoni, el 1882, que la va deixar tota sola al capdavant dels negocis amb només trenta-quatre anys. Lluny d’arronsar-se, va agafar les regnes de l’empresa familiar i va començar a prendre decisions. La història de Viuda de J. Tolrà tot just començava.

Es va casar amb el seu oncle i, quan va morir poc després, ella va passar a gestionar l’empresa

La seva voluntat de destinar bona part dels beneficis a obra social va marcar l’evolució de la firma tèxtil i de la seva vida mateixa, alhora que va millorar les condicions i la dignitat de molts dels seus coetanis. Per alliberar temps per a aquestes tasques, va col·locar el seu nebot a peu de fàbrica perquè controlés el dia a dia dels negocis, mentre ella continuava dirigint l’estratègia com a propietària de tot plegat. La llista d’obres benèfiques fetes per Emília Carles Tolrà és llarga i sovint té Castellar del Vallès com a protagonista: construcció de l’església parroquial, edificació del Palau Tolrà (actual ajuntament), creació de les Escoles Tolrà i de les Escoles Pies, habitatges per als treballadors de la fàbrica (que incloïen economat i escola), fundació de les Escoles Tolrà (ara a Cabrils), dotació de beques per a seminaristes, etc.

Aquesta intensa activitat li va valdre el títol de marquesa de Castellar del Vallès, concedit per la reina regent l’any 1896. Pel que fa a les prestacions per als treballadors, més enllà d’habitatges i altres serveis ja comentats, el 1898 va crear una caixa de pensions i va donar suport financer a l’establiment d’una mútua per ajudar els obrers malalts. També va entrar en el sector dels mitjans de comunicació, amb el seu mecenatge sobre el diari carlí El Correo Catalán. Abans d’acabar el segle XIX, el conjunt fabril ja ocupava 700 treballadors. Una activitat intensa i obsessiva que només una pneumònia mortal va poder aturar. Emília va morir el febrer del 1915, però la llavor que va sembrar va continuar donant fruits molts anys, tant en l’àmbit empresarial com en el benèfic.

Amb el pas de les dècades, i un cop acabada la Guerra Civil, el nebot d’Emília, que havia dirigit el negoci durant molts anys, va cedir l’empresa a un competidor més petit però amb molt coneixement del sector, els germans Valls Taberner. Els propietaris de Manufactures Valls van integrar la firma Viuda de J. Tolrà al seu grup empresarial, que no va parar de créixer fins a la crisi dels anys vuitanta. Així, a mitjans dels anys setanta els trobem com a segon grup cotoner del país, darrere del conglomerat Castell-Gossypium, de l’empresari Jaume Castell Lastortras, que incloïa les firmes Intelhorce i Tecla Sala. El grup dels Valls Taberner estava compost en aquells moments per Manufacturas Valls, Viuda de J. Tolrà i Industrias Marqués, aquesta última l’embrió de la fortuna de la família Bultó Marquès.