HOMENOTS I DONASSES
DAVID VALERO CARRERAS

L’emprenedor que feia sacs de trinxera per a la Gran Guerra

Josep Gimferrer va crear el seu petit imperi amb cinquanta anys i va tenir un exèrcit de mig miler d’empleats

Josep Gimferrer Zoom

A principis d'any es va estrenar amb gran repercussió la pel·lícula de Sam Mendes 1917, que ofereix un relat proper i emotiu de la Primera Guerra Mundial. El seu principal protagonista, el soldat Schofield, comparteix rellevància amb la presència constant de les trinxeres del front de batalla, element icònic d’aquell conflicte bèl·lic. Rases excavades a terra envoltades de sacs de sorra. Fins aquí una imatge prou coneguda. Però el que ens afecta directament, i que potser sorprendrà a molts, és que bona part d’aquells sacs de jute havien estat fabricats a Catalunya per l’empresa que la família Gimferrer tenia a l’Empordà.

Tot comença molts anys abans, quan Josep Gimferrer, natural del Pont de Vilomara (Bages), dona una nova dimensió a l’activitat de teixidors de la seva família. Aprèn totes les tècniques del negoci, practica incansablement per millorar i acaba dirigint diverses fàbriques, tant a Catalunya com a Espanya. Però encara no en té prou, no vol ser només un director de negocis aliens sinó que entre els seus plans de futur hi ha el de tenir la seva pròpia fàbrica.

Després de voltar per Espanya treballant com a responsable de producció, decideix tornar a Catalunya i destinar els estalvis a muntar la seva pròpia firma. No és un jove emprenedor, perquè quan crea la societat que portarà el seu nom ja ha entrat en la cinquantena, però té prou energia per tirar endavant el projecte. La casa José Gimferrer, Sociedad en Comandita, es funda el maig del 1914 davant del notari de Figueres, ni més ni menys que Salvador Dalí Cusí, pare del cèlebre geni de la pintura. La seu inicial de l’empresa s’estableix a Pont de Molins (Alt Empordà) i es dedicarà a un únic producte: els sacs de jute.

El pare de Salvador Dalí va ser el notari que va validar la creació de l’empresa de sacs de Gimferrer

L’empenta inicial va provenir de la necessitat que tenia l’exèrcit francès d’acumular sacs terrers per obrir trinxeres. Un altre bon client dels inicis va ser la farinera de Barcelona Viuda de Palés. Curiosament, gairebé mig segle després, un membre de la família Palés serà candidat a la presidència del FC Barcelona, però sense gaire èxit.

La firma dels Gimferrer, que s’havia anat consolidant en els quatre anys posteriors a la fundació, va experimentar el primer canvi important el 1918, quan van traslladar la producció prop de Banyoles per raons familiars. La dona de Josep Gimferrer, Concepció Hereu Corominas, era natural de Cornellà del Terri. Però el gran salt va ser un any més tard, quan la Sociedad General Azucarera va fer una comanda de ni més ni menys que 200.000 sacs. Davant del repte, a Josep Gimferrer no li va tremolar la mà i va aprofitar l’oportunitat per redissenyar el procés productiu i bastir una potent xarxa comercial. Com que el volum de la comanda era massa gran, la firma va establir una sèrie d’aliances amb competidors per poder fer-hi front. Aquest client serà el primer d’una llarga llista d’empreses importants que començaran a confiar en Gimferrer durant la dècada dels vint, i que continuaran molts anys a la cartera de clients. Entre ells sobresortien firmes com Asland, Uralita, Cros o Trasmediterránea.

La contínua adquisició de maquinària puntera de l’estranger, sobretot d’Escòcia, va permetre a José Gimferrer, SA -coneguda localment com a “les Saques”- mantenir-se sempre a primera línia del sector, per arribar a mitjans dels anys trenta amb una plantilla superior al mig miler de treballadors i exportant a Europa part de la seva producció. En aquella època ja era una empresa clau al Pla de l’Estany, fins al punt que hauria costat gran esforç trobar alguna família de Banyoles que no hi tingués cap vincle laboral.

Amb la mort de Josep Gimferrer Serrallonga el 1943, la segona generació de la família va agafar el relleu al capdavant de l’empresa. El fill gran del fundador, Antoni Gimferrer Hereu, va agafar les regnes de la societat, on havia començat a treballar de ben jove. El somni del seu pare anava a tota màquina, però encara faltarien uns anys per arribar al zenit del negoci. Superats amb resignació un parell d’incendis devastadors, el fabricant de sacs de jute va continuar el seu creixement imparable fins a mitjans dels anys setanta, quan la irrupció dels sacs de plàstic els va fer perdre quota de mercat. Més tard va ser la competència de la mà d’obra de l’Índia la que complicar encara més el panorama, per acabar, als anys vuitanta, amb l’empresa dessagnant-se amb expedients de reducció d’ocupació continus, fins a abaixar la persiana el 1989. Havien estat 75 anys d’èxit fruit del somni de l’emprenedor Josep Gimferrer.