‘EPIC FAILS’
MARC AMAT

La desfeta de Vanguard, icona catalana dels electrodomèstics

La desfeta de Vanguard,  icona catalana dels electrodomèstics “Vanguard no va saber preveure bé els efectes de la liberalització del mercat”, analitza Susana Domingo, professora d’estratègia i emprenedoria a la UPF i a la Barcelona School of Management. Segons l’experta, les marques europees resultaven més atractives. “Eren diferents del que tothom havia comprat sempre”, conclou. / ARA Zoom

Al número 40 del carrer de Santa Eulàlia, a l’Hospitalet de Llobregat, s’hi alça un edifici d’oficines descomunal. En un racó hi ha un cartell mig descolorit: “Edifici Vanguard”. Els raigs de sol reboten contra el finestral de color granat immens que recobreix la façana i enlluernen els vianants. “La Vanguard? I tant! -exclama la Carme, que havia viscut durant molts anys entre els barris de la Torrassa i Santa Eulàlia-. Tothom coneix algú que hi va treballar”, recorda. L’Albert ho confirma: “La meva cunyada n’havia estat empleada -diu-. Era una empresa enorme”, recorda. Rere els vidres d’aquest edifici gegant s’hi amaga la història d’èxit i de fracàs d’una de les companyies pioneres de l’electrònica a Catalunya: la Vanguard.

Durant els anys 60 i 70 del segle passat, els seus televisors van conquerir els menjadors de tot Espanya, les seves calculadores van començar a arribar als pupitres de les universitats i els seus transistors de ràdio van marcar un abans i un després. Amb una plantilla de 1.700 treballadors, de l’Hospitalet en sortien cada dia camions carregats amb els seus últims models. “Ponga un Vanguard en su vida”, deia la companyia als anuncis que publicava a les revistes de més tiratge d’Espanya. Però Vanguard va tenir un final tràgic.

Per entendre'l, resseguim-ne la història. L’any 1950, en un altell del carrer Progrés de l’Hospitalet de Llobregat, l’empresari Juan Abello Noguera hi va fundar Cradial, una petita empresa dedicada a la fabricació i venda de transistors de ràdio. De mica en mica el negoci va anar creixent. Però el boom va arribar el 1958, quan va llançar al mercat un nou model. Era el Vanguard, anomenat així pel programa de coets i satèl·lits que havia posat en marxa els Estats Units. Volien vendre els aparells associats a la idea de tecnologia punta i ho van aconseguir. De seguida el transistor es va posar de moda i les vendes de l’empresa es van disparar. Arran de la bona acollida del mercat, Juan Abello i Juan Cahué, aleshores comercial de Cradial, van decidir fundar una societat nova, anomenada Cahué Industrial SA, per comercialitzar la marca Vanguard. L’èxit els va abraçar.

De fet era l’època d’or dels transistors. A Espanya, des del final dels anys 50 hi havien anat apareixent un degoteig constant de petites empreses del sector. Vanguard havia sabut fer-s’hi un lloc. Juntament amb Inter i Iberia, era una de les empreses que controlaven el 60% del mercat espanyol. L’èxit de Vanguard es va materialitzar al final de la dècada dels 60 amb la inauguració de l’edifici del carrer de Santa Eulàlia de l’Hospitalet. El 19 de juliol del 1969, Francisco Franco va distingir l’empresa amb el títol d’ Empresa modelo. La notícia va omplir la portada de La Vanguardia. La companyia vivia uns moments esplendorosos. Però ben aviat els enyoraria.

El 1975, amb la mort del dictador, el mercat de la fabricació de transistors es va liberalitzar. Companyies europees com Philips, Telefunken i Grundig van aterrar amb força a Espanya i el mercat es va trencar. Vanguard va passar a ser residual. El 1977, la tecnològica Hitachi la va voler comprar per guanyar pes al mercat espanyol, però Cahué s’hi va negar. “No vendrem mai l’empresa”, va dir a El País. L’1 de febrer del 1981 va fer suspensió de pagaments. A partir d’aquí va començar una odissea d’acomiadaments, judicis i embargaments d’Hisenda que va dur la mítica marca Vanguard a l’extinció.