HOMENOTS I DONASSES
DAVID VALERO CARRERAS

Tecla Sala, una pionera predestinada a impulsar el cotó

Va muntar a l’Hospitalet la fàbrica que convertiria l’empresa en un dels gegants del sector

Tecla Sala, una pionera predestinada a impulsar el cotó / ARXIU MUNICIPAL  DE L’HOSPITALET DE LLOBREGAT Zoom

Al bell mig del municipi de l’Hospitalet de Llobregat trobem el Col·legi Tecla Sala, una escola gestionada per la Fundació d’Escoles Parroquials que ja ha superat el mig segle d’existència. A diferència de molts altres casos, el nom de l’equipament no és un simple homenatge -que també- a un personatge històric de la zona, sinó que és el just tribut a qui va aportar els diners necessaris per posar-lo en funcionament. No gaire lluny d’allà trobem també la Biblioteca Tecla Sala i el centre d’art Tecla Sala, a més d’un carrer homònim. No és difícil concloure que la figura de Tecla Sala està escrita amb majúscules a la història de l’Hospitalet.

Per causa de la mort successiva dels pares i oncles, una petita indústria tèxtil familiar de Roda de Ter va passar a les mans de Tecla Sala quan només tenia 24 anys, el 1910. Va ser en aquella època quan va decidir muntar la fàbrica a l’Hospitalet de Llobregat. Malgrat tot, va considerar que era massa jove per dirigir-la i en va cedir la gestió al seu marit, Joan Riera Sala. La situació es va allargar fins al 1926, quan Riera també va morir i ella en va agafar les regnes. Tanta mort a la família només podia significar que la providència l’assenyalava per convertir-se en la sobirana del seu destí. Va governar el negoci amb mà ferma, com correspon a una dona de caràcter, amb gran capacitat de gestió.

Aquesta empresària va demostrar que era compatible fer diners amb tractar els empleats amb dignitat

Però també tenia profundes conviccions religioses i de bon començament va mostrar interès per les condicions de vida dels treballadors, cosa que es va veure reflectida en aspectes pràctics, com ara que la factoria estigués dotada d’infermeria, economat, dutxes, biblioteca i, fins tot, una escola on es podia aprendre a llegir i escriure. Però també va fer créixer el negoci familiar en una època en què una dona empresària era una anomalia. Era l’excepció que confirmava la regla en una societat que encara hauria de caminar un segle per començar a retirar el vel que invisibilitzava les dones en molts dels àmbits de la vida.

Sala va demostrar que era compatible fer diners -i a cabassos- amb tractar els treballadors amb dignitat. Podríem caure en el tòpic de manifestar que Tecla Sala era una avançada al seu temps, però si mirem al voltant nostre, i constatem el comportament de moltes grans corporacions, ens adonarem que potser el pas del temps no ha anat a favor de la visió humanista dels negocis.

Al llarg de les quatre generacions de la família, la cotonera Tecla Sala va anar creixent fins a situar-se entre les més importants del país en volum de producció. A finals dels setanta, punt d’inici de l’ocàs de tot un sector, la firma encara figurava entre les cinc més grans de l’univers cotoner.

Quan Tecla Sala va morir, l’any 1973, la premsa de l’època en va explicar la trajectòria amb dos termes: emprenedoria i filantropia. Un cop morta, l’empresa que duia el seu nom va tenir un recorregut no gaire més llarg. Enmig d’un context de crisi generalitzat al sector tèxtil català, els hereus van decidir vendre-la al grup Gossypium del banquer Jaume Castell Lastortras (1976), però va acabar fent fallida i va passar a mans de l’Estat. L’última espurna de l’empresa familiar, la fàbrica inicial de Roda de Ter, es va acabar apagant el 1999.

Però la saba de la visió social va continuar grimpant per les branques familiars arbre amunt, i una bona prova n’és la tasca del seu fill, Pau Riera Sala (1908-1985), que quan va tornar de l’exili a l’Argentina, el 1952, va destinar una part de la fortuna a finançar el catalanisme cultural com a benefactor de l’Institut d’Estudis Catalans i fundador d’Òmnium Cultural. En la gènesi d’aquesta última entitat, es va unir a uns altres empresaris per tirar endavant el projecte, com Lluís Carulla Canals, Joan Baptista Cendrós Carbonell, Fèlix Millet Maristany i Joan Vallvé Creus. També es va implicar en la creació del diari Avui i del Premi Sant Jordi de novel·la.

Han passat prop de cinquanta anys des de la mort de Tecla Sala i el seu nom és encara present al record dels ciutadans de l’Hospitalet. Ara caldria que la seva obra i la seva filosofia també.