El 12 d’abril del 2010 els periodistes especialitzats en noves tecnologies tenien la mirada clavada a San Francisco. Microsoft hi havia de fer un anunci important. Aquell dimarts el gegant tecnològic nord-americà va fer públic que entraria a competir amb Apple, Google i Nokia pel domini del mercat dels telèfons mòbils. Hi van presentar els dos primers terminals de la seva història: el Kin One i el Kin Two. En plena expansió de les xarxes socials, Microsoft havia decidit idear uns dispositius a mida per als amants de compartir-ho tot. “Els hem dissenyat per ampliar la manera com vivim”, havia explicat la companyia. Aleshores encara ningú ho sabia, però al cap d’algunes setmanes es veuria que acabarien sent un autèntic bunyol. Tant, que tan sols van durar 48 dies al mercat.
Però, abans d’explicar-ne el fail, centrem-nos en els dispositius. Els Kin eren uns telèfons peculiars. Per començar, tenien un botó verd al teclat que permetia compartir directament el contingut que s’estigués visualitzant amb qui es cregués oportú. Quan es clicava, el dispositiu donava l’opció de difondre-ho als amics més íntims o bé redirigir-ho a les xarxes socials. A més, la pantalla d’inici, anomenada Kin Loop, estava permanentment actualitzada amb les últimes novetats de les xarxes socials: tota la informació de Facebook, Twitter i MySpace es podia veure d’un cop d’ull. També incloïa el Kin Spot, una funció que mostrava a l’usuari les persones amb qui interactuava més sovint per poder-hi compartir continguts més ràpidament. Però el terminal no només interactuava amb persones, sinó que també ho podia fer amb altres dispositius de Microsoft, com el reproductor multimèdia Zune, que també va passar al cap d’uns anys a formar part de la vitrina de fracassos de la companyia.
Sigui com sigui, el telèfon “social” no va aconseguir fer amics. De fet, només se’n van vendre mig miler d’unitats, segons va apuntar la BBC. D’altres mitjans elevaven la xifra a 10.000. De totes maneres, la companyia, que mai va donar dades oficials del desastre, va retirar el telèfon el 2 de juliol del 2010 i va recol·locar els treballadors que l’havien dissenyat a l’equip que desenvolupava el Windows Phone 7, un sistema operatiu per a dispositius amb què Microsoft treballava des de feia mesos i que veuria la llum aquell mes d’octubre. El telèfon mai va arribar a Europa. Al tancament del trimestre, la premsa especialitzada va fer càlculs i va xifrar en 240 milions de dòlars el cost que havia tingut per a la companyia dir adeu als Kin. La prestigiosa revista Forbes va ser especialment crítica: “Va ser una idea horrorosa des de bon començament”.
Xavier Ferràs, professor d’Esade expert en innovació, hi coincideix força. “El 2007 Steve Ballmer, aleshores CEO de Microsoft, va fer mofa en públic de la idea de crear un telèfon intel·ligent”, recorda. Però el futur hi conduïa i la companyia sembla que no va adonar-se’n fins al 2008. “Quan van reaccionar, ho van fer tard i malament -diu taxatiu-. El disseny era nefast, i encara més després de l’aparició de l’iPhone”, conclou l’expert.
+ Detalls
La lliçó
Els mòbils “socials” de Microsoft “Microsoft hauria d’haver posat en pràctica una estratègia semblant a la de Google: centrar-se en les coses en què eren bons, com el desenvolupament del programari -afirma Xavier Ferràs, professor d’Esade expert en innovació-. La companyia va comprar Nokia, però avui la presència al mercat dels ‘smartphones’ és residual”.
