La reunió que el consell d’administració de la farmacèutica Noscira, filial del gegant Zeltia, va celebrar el 5 de novembre del 2012 va ser realment moguda. Després d’intentar desenvolupar amb tossuderia el Tideglusib, un fàrmac que havia de servir per pal·liar la malaltia d’Alzheimer, tot se n’acabava d’anar en orris: dotze anys d’intensa recerca amb desenes d’investigadors al darrere estaven a punt de convertir-se en un maldecap que duria l’empresa a perdre prop de 60 milions d’euros d’una tacada. El nerviosisme entre els directius, però, ja havia començat dies abans.
Feia dues setmanes que la companyia havia fet públic que l’estudi que havia de servir per avaluar l’eficàcia del fàrmac no havia donat els fruits que esperava i que, per tant, les aspiracions d’arribar a comercialitzar-lo s’havien esfumat per complet. La notícia no havia agradat gens als mercats i el nom de Zeltia a la borsa havia començat a quedar tenyit de vermell jornada rere jornada. De fet, en tan sols deu dies, la firma ja acumulava una caiguda del 14,5%. Veient que l’única línia d’investigació de Noscira havia quedat tocada de mort, el consell va decidir convocar la junta general extraordinària d’accionistes el dia 18 de desembre i certificar la mort d’una empresa que hauria pogut catapultar el grup Zeltia cap a la glòria.
“Intentar innovar en el sector biotecnològic és com jugar a la ruleta russa -explica Xavier Ferràs, degà de la Facultat d’Empresa de la UVic-. Si et surt bé, pots convertir-te en multimilionari; però si et surt la bala, la mort és inevitable”, conclou. Quan el 2000 el president de Zeltia, José María Fernández Sousa-Faro, va decidir apostar fort per crear Noscira, ho va fer esperant aconseguir-ne una pluja de milions. La nova empresa havia de convertir-se en l’homòloga de PharmaMar, la filial insígnia del grup, que no parava de recollir èxits fent recerca en fàrmacs antitumorals d’origen marí. “Però aconseguir triomfar és realment complicat”, adverteix Ferràs.
De fet, per arribar a les estanteries de les farmàcies, les innovacions farmacològiques han de passar abans per cinc fases de validació, cadascuna amb un nivell de mortalitat molt elevat. El fàrmac contra l’Alzheimer va quedar-se a la tercera. “Hi ha estudis que diuen que, per treure un nou medicament al mercat, de mitjana cal una inversió de 2.500 milions de dòlars i deu anys de proves -recorda l’expert-. I tan sols un 5% dels medicaments arriba a superar totes les fases”, conclou. Així, la investigació biotecnològica queda sovint molt restringida a grans empreses com Zeltia, que compten amb un coixí econòmic suficient per poder invertir en un nombre elevat de projectes que els asseguri que algun els sortirà bé. “Si ho aconsegueixen, poden explotar la patent en exclusiva durant els següents vint anys: aquí és on hi ha el negoci”, recorda.
“En el fons, el cas de Noscira no cal llegir-lo com un fracàs sinó com un exemple més de la dinàmica que es viu dia a dia en el sector biotecnològic”, assegura. De fet, si Zeltia va fer abaixar la persiana a Noscira el 2012, tan sols un any més tard el bon ritme de vendes de l’antitumoral Yondelis catapultava el benefici net del grup fins als 11,3 milions. “És un sector frenètic”, sentencia.
+ Detalls
La lliçó
“Aquest cas ens recorda que tot emprenedor biotecnològic assumeix un risc molt gran: en aquest sector cada pas que es fa és com si es llancés una moneda a l’aire -diu el degà de la Facultat d’Empresa de la UVic-. Pots fer-te multimilionari o morir de seguida: aquest és el joc i si no ets capaç d’entendre’l, millor que no t’hi fiquis”.
