Executius ballant sota una pluja de milions, concessionaris amb vehicles robats d’alta gamma, connexions amb el crim organitzat suec, bitllets falsos, préstecs dubtosos, promeses increïbles... La història que s’amaga darrere de la videoconsola Gizmondo sembla extreta d’una pel·lícula de gàngsters. Si no n’havies sentit mai a parlar, no et preocupis: a Espanya no es va arribar a comercialitzar mai. En canvi, a Suècia, al Regne Unit i als Estats Units segueix sent un dels nyaps més recordats dins del món dels videojocs. Si Gizmondo fos una pel·lícula, la sinopsi explicaria que Tiger Telematics, una petita empresa tecnològica sueca, va anunciar el 2004 una inversió milionària del no-res per treure al mercat una videoconsola portàtil de grans prestacions. També diria que el seu objectiu era molt ambiciós: superar en vendes els dispositius de Nintendo i Sony, que justament acabava d’estrenar amb gran èxit la PSP.
D’entrada els crítics van elogiar-ne les prestacions. A jutjar per les paraules del fabricant, la Gizmondo no havia de tenir res a envejar a la resta de consoles. S’havia dit que inclouria GPS, aplicacions de missatgeria instantània, que s’hi podrien fer trucades i reproduir-hi pel·lícules i música... Les expectatives eren molt altes, però encara van créixer més quan l’empresa va fer pública la compra del 75% d’una agència de models londinenca per preparar els esdeveniments promocionals de cara al llançament de la consola al Regne Unit. Al cap d’uns dies, Tiger Telematics també va llogar un local al prestigiós carrer Regent de la capital britànica per 334.000 dòlars anuals, segons la revista Wired, per obrir-hi una botiga oficial.
Tot plegat, moviments per generar confiança entre els inversors, que van començar a abocar-hi diners en massa: si a finals del 2003 les accions de Tiger Telematics rondaven els 53 centaus per acció, a principis del 2005 ja s’havien situat en els 32,50 dòlars. El març del 2005 la consola es va presentar en societat en una luxosa festa al Park Lane Hotel de Londres, amb artistes convidats com Sting o Pharrell Williams. Però tot es va esguerrar quan el dispositiu va arribar a mans dels usuaris.
“Gizmodo va resultar ser un aparell mediocre, amb prestacions immadures i errors constants: de fet, ni la tecnologia del GPS ni la del Bluetooth estaven prou avançades per oferir una bona experiència”, opina Xavier Ferràs, professor d’Esade. L’expert en innovació hi veu una ànsia per incorporar el màxim de noves tecnologies amb l’objectiu de crear expectatives. A més, als Estats Units el preu rondava els 400 dòlars (326 euros) -el doble que una Nintendo DS- i el catàleg de jocs era ínfim.
L’estocada va arribar a finals del 2005, quan el diari suec Aftonbladet va publicar un extens reportatge d’investigació en el qual vinculava tres executius de l’empresa amb la màfia sueca. Tenien condemnes de presó per falsificació de moneda i temptativa de frau. A més, va revelar que el president del consell d’administració havia sigut copropietari d’un concessionari de cotxes de luxe a França, Alemanya i el Regne Unit investigat per vendre cotxes robats. Això, sumat a la mala premsa del dispositiu, va dur l’empresa de Gizmondo a declarar-se en fallida. Els comptes eren demolidors: si el 2004 havien tancat amb pèrdues de 99 milions de dòlars (80,6 milions d’euros), del gener al setembre del 2005 la sagnia ja s’havia ampliat als 210 milions (171 milions d’euros).
+ Detalls
La lliçó
“Gizmondo va voler emular el clàssic moviment de disrupció: un atac des de posicions més febles cap als líders consolidats, com Sony i Nintendo -analitza Xavier Ferràs, professor d’Esade-. Per fer-ho van confiar-ho tot a una gran campanya”, diu. Però l’expert recorda que sense un bon producte les expectatives no serveixen per a res.
