Enric Bonet: “L’alimentació del futur passa, sens dubte, per l’ús de substàncies químiques”

L’any que ve celebraran el seu trentè aniversari.

Vam néixer el 1988. Aleshores, tot i que jo acabava de posar el punt final als estudis d’enginyeria química, a casa tots els negocis sempre havien anat enfocats al món de l’agricultura. Així que, quan en vaig tenir l’oportunitat, vaig ajuntar les meves dues grans passions -la química i el camp- i d’aquí en va sortir l’aventura de Biovert. Avui en dia tenim 43 treballadors, distribuïm a més de 30 països i exportem el 70% de la producció. Desenvolupem productes per solucionar necessitats nutritives i estimulants de diversos cultius. Per exemple: som capaços de fer que un fruit sigui més vermell, d’aconseguir que tingui un gust més intens o, fins i tot, de modificar-ne la forma i la mida.

Tot i això, cada vegada més els consumidors busquen allunyar-se de la química. Com viuen la febre pels productes ecològics?

La gent hauria d’entendre que els éssers humans som, essencialment, química. Per falta de coneixement, tothom creu que les empreses com la nostra no tenen en compte el medi ambient, però és fals: sempre lluitem per desenvolupar solucions netes i -sobretot- segures per al consumidor. Aquesta mentalitat ens ha dut a llançar una gamma de productes que poden ser aplicats tant en agricultura ecològica com en agricultura convencional. Però aquesta és una aposta puntual: si haguéssim de viure del nínxol de l’agricultura ecològica, ens moriríem de gana. L’alimentació del futur passa, sens dubte, per l’ús de substàncies químiques.

El sector dels agronutrients a Espanya va notar molt poc la sotragada de la crisi. Com s’ho van fer?

Va ser per diversos motius. Certament, cal recordar que el sector primari no acostuma a patir tant amb les grans pujades i baixades del cicle econòmic: hi hagi crisi o no, tothom ha de menjar. Però, realment, les empreses del sector ens vam salvar gràcies al nostre alt grau d’internacionalització: el percentatge de vendes que vam perdre a Europa el vam guanyar a altres parts del món. L’any 2016 el vam tancar facturant vuit milions d’euros, un 10% dels quals el destinem cada any a investigació. És un percentatge altíssim, al mateix nivell que la indústria farmacèutica.

Des d’un primer moment, vostès ja van apostar per vendre fora.

Sempre hem tingut una clara vocació internacional. Quan tan sols feia dos anys que havíem nascut, ja vam començar a vendre a Jordània. De seguida vam trobar també distribuïdors a Síria, al Líban, a l’Aràbia Saudita i als Emirats Àrabs. Són productes fàcilment exportables. El 1996 vam obrir la nostra primera filial al Marroc i des d’aleshores ens hem instal·lat també a Mèxic, al Brasil, a l’Equador, a Colòmbia i a Sud-àfrica. Com que el negoci és molt estacional, quan a Europa baixen les vendes, a l’Amèrica Llatina pugen. A més, hi podem comercialitzar solucions que no podem vendre a Europa.

A què es refereix?

L’excessiva burocratització de la Unió Europea entorpeix la innovació: la regulació no va al mateix ritme que els avenços tecnològics. Això crea buits legals i competència deslleial: algunes de les noves solucions que desenvolupem no estan regulades a Europa i, per tant, només les podem vendre a altres mercats. És molt frustrant.