‘EPIC FAILS’
MARC AMAT

Concorde: l’avió del futur

Concorde: l’avió del futur 
 Que ha desaparegut dels radars  “El Concorde va fracassar perquè no s’ajustava a les necessitats comercials que requeria el sector del transport aeri de passatgers”, explica Walter Garcia-Fontes, degà de la Facultat d’Economia de la UPF. Per a l’expert, el Concorde és un dels últims fracassos del “model lineal d’innovació tecnològica” típic dels anys 50. / REUTERS Zoom

A les 17.40 el fort rugit dels neumàtics d’un Concorde impactant contra l’asfalt de la pista va conquerir l’aeroport Kennedy de Nova York. Dins seu, el centenar de passatgers que hi anaven van esclatar a aplaudir. Però aquell 24 d’octubre del 2003, l’escena que tants cops s’havia repetit al llarg de 34 anys era diferent: els pilots, la tripulació i els passatgers sabien que acabaven d’assistir a l’últim aterratge d’un vol comercial d’aquell mític model d’avió supersònic. L’aparell que havia revolucionat el món de l’aeronàutica s’acomiadava per sempre més del cel.

“Va ser un dels últims fracassos produïts per l’anomenat model lineal d’innovació tecnològica”, apunta Walter Garcia-Fontes, degà de la Facultat d’Economia de la UPF. Als anys 50 el Regne Unit i França s’havien entestat en desenvolupar un transport supersònic. L’empresa britànica Bristol Aeroplane Company i la francesa Sud Aviation havien rebut nombroses ajudes per posar en marxa els seus laboratoris. Però la butxaca se’ls havia fet petita i, el novembre del 1962, els dos països van signar un tractat internacional. Junts van comercialitzar el Concorde. Havien aconseguit bastir una bèstia: amb un cost d’uns 23 milions de lliures per aparell, era capaç de volar a una velocitat dues vegades superior a la del so. Podia travessar l’oceà Atlàntic en menys de tres hores i mitja. Era l’avió del futur.

Els vols regulars van començar el 21 de gener del 1967 i ràpidament el Concorde es va convertir en tota una icona del progrés. “Era el fill d’un model d’innovació tecnològica basat en la capacitat d’intentar crear productes d’èxit a partir d’investigacions científiques sorgides en l’àmbit purament industrial”, exposa Garcia-Fontes. Per a l’expert, va ser una pràctica habitual als anys 50, en un clima d’expansió econòmica. Però l’estancament de l’economia va obligar els governs a començar a pensar-ne un ús comercial per rendibilitzar la inversió. I d’allà en van sorgir els primers vols amb passatgers.

Els Concorde van conquerir el cel i els diaris, que durant anys en van lloar la seguretat. Fins que el 25 de juliol del 2000 tot va canviar. L’aparell que havia de volar entre París i Nova York mai va arribar a la ciutat dels gratacels. Quan feia un minut i mig que havia arrencat, va xocar contra un hotel. El balanç va ser demolidor: 113 morts. Una peça metàl·lica havia rebentat els neumàtics del Concorde, s’havien incendiat i havien arribat fins als tancs del combustible en pocs segons. L’endemà la premsa de tot el planeta va disparar contra el Concorde.

L’allau de desconfiança de la societat cap a l’aparell, que encara era vist com a futurista, va contribuir a extingir-lo. Però Air France i British Airways, les dues companyies que operaven vols amb aquests aparells, ja feia temps que volien desfer-se’n, segons uns quants mitjans especialitzats: els avions s’havien dissenyat en una època de vaques grasses, però des de la crisi del petroli als anys 70 els alts preus del combustible ja feien molt difícil rendibilitzar-ne els trajectes.