És la nit de Cap d’Any. Al menjador d’una casa benestant, una família esgota els últims minuts del 2001 amb un banquet digne de recordar. Quan falten pocs minuts per a les campanades, el fill -que ja voreja la trentena- s’aixeca d’una revolada i corre cap a la cuina. “Vinc a felicitar la cuinera!”, exclama mentre obre la porta exhibint el seu esmòquing. La mare se sobresalta. Ja estava farta de pelar els grans de raïm i de treure’n les llavors i, per això, aquella nit havia comprat en secret Las Uvas de la Suerte, unes innovadores llaunes de dotze grans de raïm en almívar, pelats i sense llavors. Avergonyida per haver-se volgut posar les coses més senzilles, amaga les llaunes quan entra el fill. “Però mama, quin detall! -exclama quan veu els bols llestos al marbre-. Amb tots els que som i t’has entretingut a pelar els gran de raïm!” I li fa una abraçada de pel·lícula.
Sexisme a part, aquest és l’anunci que va conquerir les televisions a finals del 2001. L’empresa de conserves Cofrusa, situada al petit poble murcià de Mula, havia invertit 600.000 euros per donar a conèixer d’una vegada un producte que, després de cinc campanyes al mercat, no havia acabat d’agafar volada. “Era un producte pioner i significava l’aposta per diversificar un catàleg que, des dels anys setanta, s’havia quedat estancat amb la producció tradicional de préssec en almívar”, rememora Jesús Candel, treballador de l’empresa durant dècades.
La direcció havia aprofitat les bones collites que havia acumulat els anys anteriors per posar tota la carn a la graella. Després de facturar uns suculents 52,2 milions d’euros el 2000, Cofrusa havia estrenat noves instal·lacions i havia dotat la línia del raïm de Cap d’Any amb 575.000 euros per comprar la maquinària requerida per pelar els grans. Els havia sortit perfecte. El 2001 havien esgotat els tres milions de llaunes produïdes i Emilio González, aleshores responsable del departament comercial de la companyia, assegurava triomfal a Cinco Días que gràcies al raïm “podrien créixer un 175% el 2002”. Efectivament, el producte va tornar a triomfar, i ho va seguir fent fins a l’esclat de la crisi.
“A la complexa situació s’hi va sumar la crisi particular de la indústria de les conserves -assegura Candel, vinculat al sindicat CCOO i actual membre de la Federació d’Indústries de Múrcia-. La fruita en almívar havia passat de moda”, reflexiona. Les vendes dels productes convencionals, com el préssec, van començar a desplomar-se. “Les llaunes de raïm tenien un èxit brutal, però significaven una part molt petita del volum de vendes: la majoria provenia dels acords amb supermercats del Regne Unit, Alemanya o França per produir-los marca blanca, un fet que reduïa molt els marges de benefici”, analitza Candel.
Després d'entrar en concurs de creditors el 2011 i d’aplicar un expedient de regulació d’ocupació temporal, aquest 2018 la situació a Cofrusa és crítica. “Fa vuit mesos que tenim les màquines parades”, explica Candel. A finals d’octubre es va sol·licitar la liquidació de l’empresa. “Aquest Cap d’Any la gent s’haurà de pelar el raïm ella mateixa”, lamenta.
+ Detalls
La lliçó
“L’empresa va apostar poc per la innovació, i quan ho va fer va topar amb una doble crisi: l’econòmica i la del sector de les conserves -diu Jesús Candel, treballador a Cofrusa durant dècades-. Alhora, els seus comptes depenien massa de la producció de marca blanca, que retalla molt els marges de benefici”, reflexiona
