‘EPIC FAILS’
-MARC AMAT

A Bananity ningú li feia clic

A Bananity ningú li feia clic “El cas de Bananity ens demostra que, per tenir èxit, no n’hi ha prou tenint una bona idea i ‘celebrities’ que et donin suport”, explica Frederic Guerrero-Solé, investigador en xarxes socials de la UPF. “Sobretot, cal que el producte sigui nou i que sigui útil per als usuaris: que sentin la necessitat d’utilitzar-lo sovint”, conclou. / BANANITY Zoom

“El dia que vam fracassar, vam decidir fer una festa”, assegura Pau Garcia-Milà, un dels cofundadors de Bananity. “La cosa no ens havia anat bé, però tampoc volíem enterrar l’aventura sense abans poder trobar-nos amb la gent que ens havia ajudat en algun moment”, puntualitza. De fet, aquell dia de gener d’ara fa tres anys, el timbre de la Casa Banana va sonar moltes vegades. Si el 1947 el poeta falangista Dionisio Ridruejo havia triat aquella antiga torre enjardinada de Sant Cugat del Vallès per retirar-s’hi, més de mig segle després el xalet s’havia convertit en un oasi emprenedor. A cada habitació s’hi desenvolupava un projecte empresarial i, en una d’elles, Pau Garcia-Milà, Sergio Galiano i Albert Martí havien estat lluitant des del 2011 per aconseguir crear la seva pròpia xarxa social: Bananity.

EL 2010, el concepte concepte del big data s’estava escampant. “Havíem quedat meravellats pel motor de recomanació que hi havia darrere d’Amazon”, recorda Garcia-Milà. I, en aquest context, tots tres tenien ganes de provar sort en un mercat que emergia a ritmes vertiginosos. Pretenien desenvolupar una tecnologia realment ambiciosa que permetés crear un motor de recerca universal. “Si l’usuari ens deia que li encantava una ciutat, un llibre i una beguda, nosaltres volíem ser capaços de recomanar-li un quart objecte que pogués agradar-li”, diu l’emprenedor. Però, per desenvolupar aquesta tecnologia, necessitaven tenir dades. “Havíem de vestir-ho amb una forma atractiva”, reconeix. L’opció que van escollir va ser alimentar la tecnologia tot creant una xarxa social en què els usuaris juguessin a triar si estimaven o odiaven els diversos conceptes que se’ls anava proposant.

Quan, el novembre del 2011, Bananity va veure la llum, de seguida va generar una gran expectació mediàtica. El projecte havia cridat l’atenció de persones com l’humorista Andreu Buenafuente i l’exministra Cristina Garmendia, que havien decidit apadrinar-lo. Això va fer pujar Bananity com l’escuma. “El 60% dels més de 50.000 usuaris que vam aconseguir els vam generar els primers mesos de vida”, recorda Albert Martí, un dels cofundadors. També van aixecar 800.000 euros en tres rondes d’inversió.

Ara bé: Després d’uns mesos frenètics, Bananity va començar a caure en l’oblit. “A les empreses no els agradava que els usuaris poguessin odiar-les. Això ens tancava portes”, diu ara Garcia-Milà. “A més a més, en el fons érem un motor de recomanació i ens era molt difícil lluitar contra Twitter o Facebook, que generaven una necessitat diària a l’usuari”, reflexiona Martí. El 2013, en un intent desesperat per fer un cop d’efecte, Bananity va optar per pivotar cap a un format de xarxa social que barrejava trets propis de Pinterest, Twitter i Facebook. Tampoc va funcionar.

És difícil de crear plataformes que aportin algun valor afegit a l’usuari”, opina Bernat Gimeno, consultor en màrqueting digital. “Realment, Bananity va despertar molt d’interès al principi, però l’usuari de seguida se’n va oblidar”, relata. Finalment, el gener del 2015, Bananity va optar per presentar un concurs de creditors voluntari i desaparèixer per sempre.