‘EPIC FAILS’

La BBS: el canal català que no va arribar a emetre

Marc Amat
2 min
La BBS: el canal català que no va arribar a emetre  Massa quis enim. Donec pede  justo, fringilla vel, aliquet nec,  Vulputate eget, arcu. In enim  justo, rhoncus ut, imperdiet a,  venenatis vitae, justo. Nullam  dictum felis eu pede mollis pre Tium. Integer tincidunt. Cra S dapibus. Vivamus elementum  semper nisi. Aenean vulputat E eleifend tellus. Aenean leo ligula,  “Els consorcis que han funcionat estan liderats per un municipi de més de 30.000 habitants, que ja havia tingut un canal de televisió en el món analògic i que ha sabut incorporar el canal dins un projecte més ampli, buscant sinergies amb vivers d’empreses o centres d’innovació”, explica Aida Martori, professora de la UAB.

El 13 de desembre del 2012 al saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa s’hi respirava un ambient de resignació. Aquell dia, a les cadires on habitualment seuen els regidors i regidores del consistori, s’hi havien acomodat representants de diversos municipis del Bages, del Berguedà i del Solsonès. Hi celebraven un enrarit ple de l’anomenat Consorci Teledigital Bages-Berguedà-Solsonès, que havia de servir per posar punt final a l’intent fracassat de tirar endavant un canal públic de TDT que emetés a les tres comarques. Estava previst que portés el nom de BBS, però, després de pràcticament quatre anys de reunions, tot va quedar en no res: en aquella trobada els assistents van aprovar per unanimitat dissoldre l’ens. Però què va fallar?

Situem-nos a mitjans dels 2000. La Generalitat ja feia temps que s’estava preparant per l’esperat desplegament de la televisió digital arreu del país. L’apagada analògica, prevista per a l’abril del 2010, s’acostava i calia anar ordenant l’espectre radioelèctric. Així, el 2006, la Generalitat va anunciar la sortida a concessió de quatre llicències per aprofitar el canal 49 de la TDT, que corresponia a la demarcació del Bages, el Berguedà i el Solsonès. Seguint la llei, se’n va reservar una per a ús públic i tres més per a l’explotació d’actors privats. Per atendre les obligacions derivades de la concessió del canal públic, el 28 de juliol del 2009 es va crear el Consorci Teledigital Bages-Berguedà-Solsonès.

Es tractava d'una aposta contundent. L’ens, capitanejat per l’Ajuntament de Manresa, estava format per setze municipis de les tres comarques i els tres consells comarcals respectius. L’objectiu era clar: crear un canal públic de televisió de proximitat que tingués la informació municipal com a eix principal de la programació. Per fer-ho possible, cada ajuntament es va comprometre a abocar-hi 1.000 euros anuals, excepte Berga, Solsona i Sant Joan de Vilatorrada, que van pactar que n’aportarien 2.000. Manresa n’hi posaria 10.000. Però, malgrat tot, el projecte no va arribar a veure la llum. En anys de crisi econòmica, l’elevat cost que tindrien les emissions va fer que diversos municipis s’acabessin despenjant del carro i conduïssin, de retruc, el Consorci a la tomba.

“A Catalunya trobem molts casos com aquest”, explica Aida Martori, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona. El 2009, amb la data de la temuda apagada analògica cada cop més a prop, arreu del país havien començat a constituir-se consorcis entre diverses administracions per poder gestionar conjuntament els canals públics de televisió digital de proximitat que s’havien previst. “Se’n van arribar a crear més d’una trentena, dels quals tan sols onze van arribar a emetre”, explica Martori. La crisi econòmica, la manca d’un lideratge clar per part d’un municipi concret, la presència de governs municipals amb diferents colors polítics i l’existència d’altres canals de proximitat privats que ja feien una funció de servei públic van ser factors clau per acabar enterrant el projecte per sempre.

+ Detalls

La lliçó

“Els consorcis que han funcionat estan liderats per un municipi de més de 30.000 habitants, que ja havia tingut un canal de televisió en el món analògic i que ha sabut incorporar el canal dins un projecte més ampli, buscant sinergies amb vivers d’empreses o centres d’innovació”, explica Aida Martori, professora de la UAB.

stats