PESCA

Els reis de la tonyina somien a no vendre al Japó

Balfegó ha reinventat el negoci de la tonyina vermella des de l’Ametlla de Mar: pesquen set dies i venen tot l’any

Dani Cordero
6 min
Els reis de la tonyina somien a no vendre al Japó

Després de nedar més de 2.500 milles durant dos o tres mesos des del nord de l’oceà Atlàntic, les tonyines que arriben al Mediterrani estan exhaustes. El seu viatge només té un fi: fresar (pondre els ous) i garantir la descendència. Busquen un lloc on hi hagi pocs depredadors per a les seves larves i, per tant, també escassa alimentació per a elles. El desgast en el viatge ha sigut de tal magnitud que al cos, que pot pesar més de 650 quilos quan superen els trenta anys, no els queda greix. Les últimes reserves les guarden per als seus successors, enganxades als ous per assegurar la seva supervivència durant els primers dies de vida. Un cop feta la feina, i famolencs, els exemplars giren cua i reprenen el viatge. Ara, de tornada.

Manel Balfegó Farnós va ser un dels pescadors que al segle XIX es van interposar en aquest camí de tornada. Els seus vaixells sortien de nit, quan ja no hi havia lluna, i la pesca es limitava a unes setmanes d’estiu si el que volien eren tonyines. Cinc generacions després els Balfegó continuen la feina, però han transformat el sistema de pesca i el mateix sector. Al capdavant hi ha els cosins Manel i Pere Vicent Balfegó, els dos accionistes de la companyia. Amb una facturació que l’any passat va superar els 49 milions d’euros, són una de les empreses líders que han portat el Thunnus thynnus, l’espècimen de tonyina vermella de l’Atlàntic -i del Mediterrani-, per tot el món, incloent-hi el Japó, el màxim demandant global de tonyina de gamma mitjana i alta per poder satisfer la seva demanda de sushi i sashimi.

La globalització de la cuina asiàtica ha ajudat Balfegó a créixer a tot el món. Però sobretot li ha facilitat les coses el fet de desestacionalitzar el producte. Abans, amb els sistemes tradicionals, la venda de tonyina vermella es concentrava entre els mesos de juny i setembre en aquesta banda del món. Avui dia, la companyia de l’Ametlla de Mar ha aconseguit vendre producte fresc de setembre a setembre. De fet, les 1.870 tones de quota assignada per a aquest any no les començarà a vendre fins al setembre vinent. Fins llavors continuarà venent el que va pescar l’any passat. Sota comanda i sense passar per cap congelador.

L’ eureka d’aquesta família de pescadors va arribar fa una dècada: Balfegó va aconseguir trencar amb les dinàmiques del sector i crear un model propi que li ha permès anar-se desenganxant a poc a poc del mercat japonès, que suposa més de la meitat de la demanda global, tot i que les importacions nipones de peix fresc presenten les dades més baixes dels últims anys i s’han reduït a la meitat des del 2013. Allà Balfegó només hi exporta l’11% de les seves captures. Espanya és el seu primer mercat (36,8%) i els Estats Units s’han convertit en el segon, amb un 30% de les seves vendes, una dada que suposa una cinquena part de totes les importacions de tonyina vermella del país. “El nostre somni és no vendre al Japó. Actua com un autèntic oligopoli i nosaltres volem sortir d’allà”, afirma Juan Serrano, director general de la companyia. Fer negocis en aquell país té un problema afegit: haver d’assumir les fluctuacions dels tipus de canvi entre el ien i l’euro. Però això també li passa amb el dòlar quan ven al mercat americà. Al Japó hi ha un altre problema.

Tradicionalment, els pesquers espanyols i francesos han viscut del finançament dels grans distribuïdors nipons, que els pagaven part de la pesca avançant-los una tercera part de les seves vendes. La contrapartida era assegurar-se gran part del producte. Situaven vaixells refrigeradors al costat dels pesquers del Mediterrani i vint minuts després que les tonyines fossin pescades en xarxes ja podien estar congelades a 60 graus centígrads sota zero i preparades per emprendre el camí cap al Japó. Aquest sistema simplificava molt l’operativa de les pesqueries. Només s’havien de preocupar de pescar i tenien resolt parcialment l’aspecte financer del negoci, ja que bona part del circulant que necessitaven -es pesca al juny, però els preparatius són anteriors i els primers ingressos no arriben fins a l’octubre- ja el tenien resolt. Aquesta dependència, però, els impedia créixer i alliberar-se de la dictadura dels preus davant gegants com la corporació japonesa Mitsubishi, que pot arribar a concentrar entre el 35% i el 40% de les importacions japoneses de tonyina de l’Atlàntic i el Mediterrani, segons va publicar The Independent.

“El 2008 ens vam dirigir a la banca espanyola -explica Serrano-, els vam explicar la situació i els vam dir que necessitàvem finançament”. Si la companyia volia sortir de l’espiral en què es trobava, necessitava tenir estoc parat i no vendre’l fins que pogués comercialitzar la seva pròpia tonyina fresca. La idea era mantenir les captures en unes instal·lacions aqüícoles -es neguen a parlar de piscifactories i prefereixen dir-ne granges de mar - a pocs quilòmetres de l’Ametlla de Mar. Així, poden contenir la urgència de vendre el seu producte i no vendre’l congelat sinó fresc. Aquest és el miracle de Balfegó.

Hi va haver una mala notícia mediambiental que en aquelles mateixes dates avalava el seu model de negoci. Es tracta de la sobreexplotació de la tonyina vermella al Mediterrani, que havia deixat molt tocada la població, de la mateixa manera que havia passat -i encara passa en aquelles zones- al Pacífic occidental i oriental. El 2009 la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina de l’Atlàntic (ICCAT, per les seves sigles en anglès) va decidir reduir dràsticament les quotes de pesca. Passaven de les 29.000 tones que s’havien pogut pescar el 2007 a 12.500 dos anys després. “Hi havia molt poc peix per a tothom i havíem de maximitzar el producte buscant nous mercats. Fins aleshores ells [els japonesos] ens compraven el 100% del peix”, diu Serrano.

Però hi ha un tercer factor que avala el model que Balfegó va adoptar des de llavors: l’esmentada qüestió de la falta de greix de les tonyines quan arriben al Mediterrani després de la seva odissea atlàntica. “Aquell peix no val res”, assegura Serrano, basant-se en la minsa presència de greix en la seva carn i malgrat l’èxit de les exportacions a tot el món que ha tingut històricament aquest peix. Balfegó considerava que per poder diferenciar-se havia d’assegurar un producte de més qualitat.

El resultat de tot plegat va ser que Balfegó va continuar pescant, però no per vendre les seves captures al moment. Des de les seves xarxes anaven directes a les seves granges marítimes, on les tonyines, en un ambient més tranquil, iniciaven un procés d’engreixament. Aquest any han pescat unes 10.000 tonyines amb un pes mitjà de 150 quilos i que acabaran sortint del mar amb un pes un 30% superior. Durant aquest temps se’ls anirà alimentant a poc a poc. Al principi, quan acaben d’arribar, se’ls aboca cada dia 80.000 quilos de verat comprat als països nòrdics. Quan les tonyines ja s’han acostumat a tornar a menjar en el seu nou hàbitat, aquest volum de peix fresc arriba fins als 200.000 quilos. I quan s’han engreixat, les tonyines ja estan llestes per ser venudes. S’assegura la mateixa qualitat en la tonyina vermella durant tot l’any, fet que agrada als compradors. El preu oscil·la entorn dels 37 euros el quilo, preu que agrada a Balfegó, una empresa que s’ha convertit en una marca de referència als restaurants de gamma alta.

L’objectiu, obtenir exemplars amb entre un 8% i un 14% de greix a la carn. Les que en tinguin menys aniran al Japó i a mercats asiàtics, i les que hagin guanyat més greix es vendran als Estats Units, perquè aquest tipus de carn allà és més valorada. De les instal·lacions marines no en surt cap peix si la comanda no està tancada. Quan això passa, l’exemplar rep un tret al cap i se li practica un dessagnat adient perquè la carn no es cremi. Un dilluns es poden arribar a sacrificar fins a 120 tonyines. Cada dia s’envien comandes a 20 països diferents. I la pesca feta durant set dies s’allarga durant un any. “Aconseguim regular l’oferta i la demanda”, explica Serrano. És el somni del capitalisme. Globefish, una publicació de la FAO, assegura que els productors de granja com Balfegó estan tenint un “impacte entre moderat i fort en el mercat” global. “Som un jugador important en aquesta pesqueria i el protagonista des del 2007”, assumeix Serrano.

Balfegó va tornar a ser la protagonista fa dos divendres, quan la seva planta de 4.500 metres quadrats que va inaugurar el 2004 es va cremar completament. Malgrat els problemes, la companyia va tornar a treballar amb certa normalitat dilluns passat. Va entregar el 90% de les comandes a què s’havia compromès. Però a la direcció són conscients que els pròxims dos o tres mesos seran molt difícils. De moment han adquirit unes noves instal·lacions per adaptar-les a la indústria alimentària i posar-les en funcionament. Però aquesta nova nau només té 1.500 metres quadrats i calculen que necessitaran distribuir tota l’activitat entre quatre o cinc naus diferents, compten que les antigues instal·lacions de l’Ametlla de Mar no tornaran a estar operatives. Les tonyines, al mar, encara s’estan recuperant del seu llarg viatge.

stats