Els lobis surten de la foscor a Catalunya

“Això és un gran negoci: si li soluciones una cosa a una empresa, està disposada a pagar molt bé”. Qui parla és el representant d’un dels principals lobis de Catalunya, una persona que treballa per ajudar les empreses a aconseguir canvis legislatius a favor dels seus interessos. Aquest negoci, el dels lobis, ha crescut ràpidament en els últims anys aprofitant una fragmentació política que ha obligat moltes empreses a trobar noves maneres de relacionar-se amb el poder polític. “El concepte s’ha dignificat: abans aquí els lobis s’associaven a contactes i corrupció”, assegura Mar Alarcón, emprenedora i creadora de 19N, un despatx dedicat a aquesta disciplina. Ara bé, la realitat està demostrant que a Catalunya encara hi ha molt recorregut, tant per al creixement dels lobis com perquè la seva relació amb els governants sigui plenament transparent i equiparable a la que hi ha a la Comissió Europea o als Estats Units.

Segurament qui ha contribuït més a naturalitzar la feina dels lobis a casa nostra ha sigut Josep Sánchez Llibre, que “tota la vida va fer això quan era diputat de Convergència i Unió a Madrid”, segons expliquen empresaris que hi havien treballat. Ell no se n’amaga i, des que va entrar a la presidència de Foment del Treball, ha fitxat molts expolítics (molts dels quals provinents d’Unió) perquè hi facin aquesta feina. “Els governs i els Parlaments d’avui dia estan molt fragmentats, i les empreses no coneixien els portaveus, els presidents dels grups parlamentaris...”, explica Sánchez Llibre. Segons el líder patronal, amb la fragmentació actual “fer de lobi és molt difícil: en dos dies no pots presentar les esmenes a tots els grups que hi ha si no ets molt àgil i coneixes la casa per dins”. Al Congrés de Diputats, per exemple, hi ha 10 grups parlamentaris (i en un d’ells, el grup mixt, uns quants partits més).

En realitat, les patronals sempre han fet de lobi, però potser no ho explicitaven tant i, en tot cas, no ho feien de manera tan estructurada. Quan va deixar la política com a diputat de CiU, Sánchez Llibre va fitxar per la CEOE i va establir per primer cop un contacte regular amb les Corts espanyoles. Ara, a Foment, ha fet exactament el mateix.

Altres primeres espases de l’economia catalana s’han apuntat a aquesta tendència. És el cas de Jaume Giró, que fins fa un any era director general de LaCaixa i ara s’ha muntat un despatx de consultoria. Entre els serveis que ofereix als seus clients hi ha la relació amb els partits polítics. I també s’han apuntat amb entusiasme a aquesta tendència les agències de comunicació, com Kreab, Llorente&Cuenca o Tinkle, que han fitxat diversos noms provinents de la política per enfortir el negoci de public policy o public affairs, que és la manera elegant de dir lobi.

Tot i que no és tan conegut per al gran públic, un altre dels pioners en crear un despatx dedicat al lobisme de manera explícita i desacomplexada és David Córdova, que el 2009 va fundar Vinces Consulting. “Ho vaig iniciar perquè veia que aquí no existia el lobisme. La visió que se’n tenia era molt negativa, i encara ho és”, diu Córdova. Segons explica, el model que imperava llavors era el del “clientelisme”, basat en la transacció de contactes. Gent propera als partits polítics cobrava per posar en contacte una empresa amb un polític o partit. “Hi havia despatxos d’advocats que et gestionaven una reunió amb l’entorn d’un partit, o algun polític que organitzava reunions a canvi de 2.000 euros”, explica.

Segons Córdova, això és exactament el que no s’ha de fer quan es fa de lobi. “Per influir has de tenir una legitimitat social, una legitimitat tècnica i una legitimitat política”, assegura. En la seva opinió, les empreses tenen dret a participar en els debats perquè forma part de la participació ciutadana en les decisions polítiques. “No és un privilegi, és un dret”, rebla. Ara bé, ell també és molt crític amb la falta de transparència que hi ha actualment. “És important que hi hagi una autoritat independent que supervisi i sancioni, i que tingui recursos per fer-ho, però aquí no hi ha ni recursos, ni independència, ni capacitat de sancionar”.

Aquest lobista detecta tres problemes per al seu negoci. Primer, a l’administració “alguns poden percebre, i amb raó, que seguim amb el model basat en el clientelisme”. Segon, “de vegades hi ha funcionaris o administracions que creuen que el sector privat no ha de participar en les decisions públiques”. I, per últim, alguns cops “qui pren la decisió política no té capacitat de validar el que els lobis li diuen i, com que no té aquesta capacitat, té por perquè no sap si li estan dient la veritat”.

Falta de transparència

La falta de transparència és un problema que es comprova ràpidament si es miren els registres de grups d’interès de la Generalitat o del Parlament de Catalunya, que són de tot menys útils si el que es vol comprovar és la relació dels lobis amb governants i partits polítics. Qualsevol persona que entri al registre (es troba ràpidament amb una cerca a internet) veurà que rastrejar les activitats dels lobis amb els governants no és senzill. La informació que s’hi posa no és exhaustiva, ni detallada. És fàcil que a la motivació de la reunió hi apareguin conceptes com “temes diversos” o “presentació empresa” (sense detallar de quina empresa es tracta). A més, no tots els grups d’interès hi estan registrats, malgrat que ja n’hi ha 3.793 d’apuntats. Foment del Treball, per exemple, no apareix al registre de la Generalitat però sí al del Parlament de Catalunya, on tan sols consten quatre reunions amb els grups parlamentaris (dues amb ERC i dues amb el PSC) en els dos últims anys sencers.

“El concepte grups d’interès és molt ampli, fins i tot una colla sardanista que es vulgui reunir amb algun alt càrrec del Govern s’hi ha d’apuntar”, expliquen des del Govern. De fet, la llei estableix que “els alts càrrecs només poden rebre els grups d’interès que estiguin inscrits en el registre”.

El departament de Justícia, que és sobre qui recau el control d’aquesta activitat, reconeix que ha detectat “algunes disfuncions, com la resistència d’algunes entitats a registrar-se i el registre de les reunions amb criteris interpretats de forma diversa”. Precisament per aquests motius, el departament assegura que ha començat a treballar en alguns canvis legislatius, per exemple per poder inscriure d’ofici els lobis si ells no ho han fet abans o “millorant el règim sancionador”, perquè el que hi ha ara “és massa imprecís amb les sancions i les responsabilitats”. També es vol establir una “petjada normativa” a les lleis que s’aprovin: és a dir, que s’expliciti a la llei quins grups d’interès hi han fet aportacions. Aquesta seria una novetat que David Córdova celebraria. El fundador de Vinces també insisteix en la necessitat que les dades del registre siguin “transparents” i en format open data. “Els periodistes, per exemple, haurien de poder agafar les dades i tractar-les”. Ara mateix no és així.

Sense registre al Congrés

La cosa està pitjor si mirem on hi ha més poder polític i econòmic: Madrid. Actualment no hi ha cap registre obligatori de lobis i, en teoria, els diputats del Congrés han de publicar a la seva agenda institucional les reunions que mantenen amb aquests grups d’interès. Suposant que algú ho apunti, fer el seguiment d’aquesta informació és pràcticament impossible. L’únic registre que existeix d’àmbit estatal és el de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, però és un registre voluntari.

A Madrid, precisament, l’activitat dels lobis està molt més avançada, donada la concentració de poder que s’hi dona. “Allà n’hi ha molt més que aquí”, afirma Mar Alarcón, l’empresa de la qual està especialitzada en empreses dedicades a les noves tecnologies.

Entre les que s’han creat fa poc a Madrid hi ha Acento, un lobi creat per José Blanco, antic alt càrrec del PSOE i del govern espanyol. Allà hi ha fitxat Alfonso Alonso (ex-PP), Antonio Hernando o Elena Valenciano (tots dos ex-PSOE). Per a molts dels que deixen la política “és un pas més natural que anar a un consell d’administració”, opina Alarcón, tot i que a la seva empresa de moment no n’ha fitxat cap.

L'aposta de les agències de comunicació

Les agències de comunicació també són protagonistes d’aquesta nova tendència: tant la de potenciar el negoci de public affairs com la de fitxar expolítics que els ajudin en aquesta feina. “Des del 2009, la crisi va fer que els ingressos d’aquestes agències caiguessin amb força, i van pensar que podien dedicar-se a això per donar més serveis als seus clients”, explica una veu del sector, segons la qual aquestes companyies “se centren en fer informes o en fer soroll mediàtic per un tema concret”. “No es fiquen tant en la tècnica legislativa per aconseguir canvis a les lleis”, assegura.

Una altra persona, que ha treballat en una d’aquestes agències, detalla que la fragmentació política va ser clau perquè les agències irrompessin amb força en aquest negoci a Catalunya. “El primer moment decisiu va ser l’arribada d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona -assegura-. Teníem moltes peticions de clients perquè els ajudéssim a fer de lobi amb l’equip de Colau o per obrir camí amb altres partits que contrarestessin l’acció del govern municipal”.

Posteriorment, el Procés va ser un altre punt àlgid. “Hi havia empreses internacionals que ens demanaven informes amb els escenaris possibles i les probabilitats que hi havia”, explica aquesta veu, que durant el mes posterior a l’1 d’octubre del 2017 va muntar diverses trobades de grans empreses (tant d’aquí com de fora) amb líders polítics.

Aquestes agències han fitxat polítics com els exministres Rafael Catalá (que ha entrat a Kreab) i Jordi Sevilla (que va estar a LLYC entre el 2016 i el 2018 i hi ha tornat fa uns mesos) o alts càrrecs governamentals com María Pico (que era cap de gabinet de Soraya Sáenz de Santamaría i que fa dos anys va fitxar per l’oficina madrilenya de l’agència catalana Tinkle). També hi ha casos de diputats que no han tingut càrrecs destacats, com Xavier Cima o Roger Montañola, que primer van crear un lobi anomenat Diplolicy però que posteriorment van fitxar per Kreab i LLYC, respectivament.

Una fórmula que habitualment utilitzen les agències és no posar els expolítics en nòmina sinó incorporar-los a un consell assessor que els ajuda. Alguns no cobren però d’altres cobren només en funció del que aportin. “Aconsegueixen gestions que vol el client i capten nous clients per a la consultora”, expliquen des d’una d’aquestes companyies. És el cas de polítics com Josep Antoni Duran i Lleida, que va estar al consell assessor de Kreab fins al setembre, o Carles Campuzano, que està al de LLYC. A Foment del Treball, on igualment treballen tant Duran com Campuzano, entre d’altres, també operen d’aquesta manera.

Des de la patronal catalana ho expliquen així: “A ells [als expolítics] també els interessa col·laborar amb nosaltres perquè és la manera que tenen d’entrar al sector privat”. I perquè és més elegant que les portes giratòries.