Pot semblar que el debat respecte a l'economia d'una Catalunya independent va agafant consistència, però em temo no és així. El que hi ha és cada vegada més soroll, ja que les anàlisis provinents de, diguem-ne, Espanya van multiplicant-se i afegint-se a les generades des de Catalunya. Tot plegat no m'agrada perquè només es reforça la visió catastrofista dels uns i la idíl·lica dels altres, cosa que deixa poc espai a l'objectivitat i el rigor.
Però el que més em crida l'atenció és el silenci d'una part significada del món econòmic català, que tremola davant la possibilitat real de secessió. Em refereixo, especialment, a empreses mitjanes i grans, que són les que podrien resultar més perjudicades per un escenari de trencament.
I aquest silenci és transcendent perquè si anem cap a la independència portats, en gran part, per un sentiment de greuge econòmic, l'opinió dels que més han de generar riquesa és especialment rellevant. Però encara em preocupa molt més pel que pot representar del tarannà de la nostra societat: per què, sempre, és tan difícil donar arguments que no vagin en la línia del discurs dominant? Per temor? Per intimidació? O, senzillament, per una tendència adquirida a autorreprimir-nos?
Una societat que pot trobar-se davant la seva decisió més complexa en segles mereix ser informada, amb claredat i rigor, de les posicions dels uns i els altres, de les conseqüències, tant si agraden com si no, de les diverses alternatives. Just el contrari del que succeeix quan el president del Barça assegura que, en un escenari d'independència, jugaria la lliga espanyola. D'on ho treu? No és millor dir que, d'una banda, tindríem presència olímpica, però que, de l'altra, difícilment jugaríem la lliga espanyola?
Crec que la nostra ciutadania, a qui li correspon decidir, és prou madura per rebre informació objectiva i per, en el seu cas, acceptar qualsevol cost si se li explica amb claredat. No em preocupa l'apocalipsi que ens anuncien des d'altres indrets, tot i que tinc força dubtes respecte a les conseqüències d'un procés de secessió perllongat i desestabilitzador. Ara bé, el que sí que m'atemoreix és l'actitud dels que callen i la dels que recorren a les veritats a mitges. No és el camí.
