MÚSICA
Empreses 07/06/2015

El ‘remix’ empresarial de Blanco y Negro

La mítica discogràfica dels recopilatoris sobreviu després de 37 anys d’història i de reenfocar i diversificar el negoci a l’oferta digital

Júlia Manresa
3 min
El ‘remix’ empresarial de Blanco y Negro

“Blanco y Negro Mix” és un espot que ressona amb veu greu d’home, una veu que va ser habitual a ràdios i televisions de les cases espanyoles als 90. Blanco y Negro va ser la discogràfica que recopilava totes aquelles cançons, aleshores imprescindibles i que ara sonen desfasades. De fet, encara és la discogràfica que recull els èxits de la música dance a Espanya i té l’oficina a Barcelona. Després de prop de 40 anys d’història, Blanco y Negro ha hagut de diversificar el negoci i adaptar-se a un mercat cada vegada més dispers i complicat, un remix del seu model empresarial que l’ha salvat de la caiguda.

Una estàtua de cartró de James Brown queda just davant d’una prestatgeria on descansen uns micròfons daurats a mode de trofeus. I la paret del fons de la sala de reunions l’ocupa un armari ple de discos i CDs, des del primer fins a l’últim de Blanco y Negro. Al cap de taula, Fèlix Buget, un dels tres germans que van fundar la discogràfica el 6 de desembre del 1978. “Escoltàvem per telèfon la música que posaven als Estats Units”. Així és com l’actual propietari de Blanco y Negro explica que van començar a importar música nord-americana a la botiga especialitzada en música dance del carrer Calvet de Barcelona. “Teníem un distribuïdor allà que ens punxava la música per telèfon, nosaltres pagàvem la trucada i així és com decidíem quines cançons compràvem i quines no”, diu Buget. Al principi només eren importadors de música. Però després de cinc anys d’editar música que provenia d’Anglaterra, França, Holanda i Alemanya van decidir començar a editar les seves pròpies produccions i l’any 1983 va començar la seva activitat fonogràfica com a tal.

I allò va funcionar: va arribar un moment en què no hi havia festa sense un recopilatori de Blanco y Negro, sobretot a l’estiu: Caribe mix, Bolero mix … Però aquesta discogràfica familiar de Barcelona no va començar fent recopilatoris i, de fet, Fèlix Buget insisteix que aquesta només és una petita part de la seva feina, malgrat que sigui la que tothom recorda. Va ser després de consolidar-se com un referent en la música dance i pop a Espanya que diferents companyies i mitjans els utilitzaven per saber quins serien els èxits de l’estiu. “Al final vam adquirir un saber fer que vam decidir aprofitar per començar a fer recopilatoris”, aclareix Buget.

Abans del 2000 va ser època de vaques grasses. En els anys previs al canvi de mil·leni Blanco y Negro va arribar a facturar més de 20 milions d’euros i a tenir més de 60 treballadors. Ara, en l’últim exercici fiscal, van facturar al voltant de cinc milions i són un total de 16 empleats, més els delegats comercials a les províncies. “Fins a l’any 2000 el mercat de la música era una vaca amb tres tetes: el CD, el vinil i el casset. Avui és la mateixa vaca però amb 36 pits i els has d’intentar esprémer tots”, explica el propietari de la discogràfica.

La majoria d’aquests “pits” provenen del sector digital. De fet, aquest any Blanco y Negro ha rebut el Botó d’Or de YouTube per haver sigut la primera discogràfica espanyola que arriba al milió de seguidors al canal. Però YouTube no dóna diners. “Aquest premi demostra que tenim una massa social important de seguidors, que no estem morts, sinó tot el contrari”, afirma Fèlix Buget. Però monetitzar-ho és tot un altre tema. L’aportació d’aquest milió de seguidors al negoci és simbòlica i variable, ja que es calcula en funció de la publicitat i la qualitat dels anuncis.

Blanco y Negro està en un remix permanent. “El mercat canvia molt ràpid i t’has de reinventar constantment”, diu Buget. Ara mateix les reproduccions per Spotify són un 28% dels ingressos de la companyia, però només tenen un rendiment del 0,0027 per cada reproducció. Tot i això, el directiu constata com amb menys de dos anys l’ streaming ha desbancat les descàrregues i iTunes ha perdut força. El negoci encara el sosté en bona part el CD físic, que suposa un 40% de la facturació -n’editen uns 150 a l’any-, i fins i tot el vinil, que des de fa un parell d’anys han recuperat, però que és una opció més “elitista i hipster ” i, alhora, una bona oportunitat de negoci. Fins al 2000 hi havia fàbriques de discos arreu, segons diu Buget, però ara han d’encarregar-los a altres països com Alemanya. Altres maneres per fer diners són els tons que s’utilitzen en les trucades de telèfon -un 8% del negoci- però també la feina que fan de representació d’artistes o les participacions en concerts i festivals. Enmig d’aquesta remescla constant del negoci, però, Fèlix Buget parla de la dictadura de la tecnologia com una amenaça per a qualsevol indústria creativa.

stats