Llenguatge
Hi ha qui se sorprèn quan explico que en les pròximes dècades, el llenguatge del consum, marcador social del sistema de creixement capitalista, no deixarà de debilitar-se i donarà pas a altres llenguatges menys insostenibles i més socials. Quan diem que el consum és un llenguatge ens referim a la manera sistèmica que tenen els individus de mostrar el seu projecte personal i el seu sentit dins la societat amb l'adquisició de béns tangibles o intangibles. Viatges transoceànics de plaer, automòbils d'alta cilindrada, residències i iots són els marcadors de l'èxit i la felicitat. Aquest és el món que hem viscut i que s'acaba. Aquí i arreu.
Supòsits
Tot plegat està recobert, però, d'una pàtina de suposada llibertat i respecte sagrat pel dret dels individus a fer el que més els plagui amb els seus guanys. Això està molt bé, sempre que no es perjudiqui el que és de tots. ¿Podem pensar que pot ser un bé comú tenir ciutats més silencioses i tranquil·les sense motos eixordadores? ¿O viure en ciutats menys contaminades, on qui circuli amb vehicles contaminants o malgasti energia pagui pel que pol·lueix? ¿Podem contribuir a un projecte comú per no inundar la Terra de CO i contribuir a un canvi climàtic que ens portarà inexorablement a una crisi de sostenibilitat?
Ostentar?
¿Podem considerar com un problema social l'ostentació, especialment en temps de crisi? Ara els meus amics del luxe se m'enfadaran. El Carec (l'òrgan creat per la Generalitat per aconsellar en polítiques de reactivació econòmica) va proposar fa un parell d'anys augmentar l'IVA dels béns de luxe. Hi estic d'acord. Ja que el sistema ens porta a la desigualtat i encara no som capaços de canviar-lo, qui tingui recursos sobrants que els inverteixi en projectes de reconversió energètica o en projectes que preservin la Terra dels disbarats i del sobreconsum d'alguns. Si volen seguir ostentant i malgastant, que paguin tres vegades.
Professor d'Esade i consultor
