Sobre el luxe
El món del luxe és un excel·lent observatori de la societat. És com una finestra des de la qual s'aprecien aspectes de la realitat quotidiana que costa apreciar si s'analitzen els mercats de gran consum. No és estrany que el fenomen del luxe hagi atret molts sociòlegs i els hagi donat pistes dels desencadenants de l'evolució social. El món del luxe és exagerat -luxe ve de luxatio , arrel de la qual també prové la paraula luxació -. És un món dolorosament exagerat, ple de vermells sanguinis i de negres obscurs. Ple de plaer inconfessable, d'excessos primigenis, difícilment confessables. Contràriament al que es diu, no hi ha res que tingui menys llum que el món del luxe, i si en té, és una llum que cega.
Pas a pas
La cara del luxe, l'aspecte més positiu de la indústria del luxe, és la recerca de la perfecció. Per intentar arribar-hi, les empreses del sector innoven constantment. No treuen -o no haurien de treure- un producte al mercat si no està perfeccionat. Em ve al cap una casa de mobles de luxe que ha tingut un problema greu en treure una gamma de portes amb un cantó d'alumini que es desenganxa al cap de cinc anys. Potser van tenir pressa a llançar el producte, potser no van fer les proves necessàries. En el luxe cal no tenir pressa. Fer totes les coses com cal. Pas a pas. I assegurant el tret. Els errors en el luxe es paguen caríssims.
Sostenibilitat
El luxe s'allunya de la societat de consum més primària, la dels productes d'un sol ús. La de la rotació inacabable, la que et mana canviar els matalassos cada 7 anys o renovar les cuines al cap de 10. És el món sostenible dels objectes "per a tota la vida", de les bones coses de la vida, que envelleixen amb qui les utilitza i que, en lloc d'espatllar-se, prenen pàtina. Aquestes coses usades tota la vida són com la cara d'una persona gran: ens parlen d'un bellesa imaginada i reconstruïda, d'una lluïssor d'ulls fina i també una mica fràgil.
