Diumenge passat vam analitzar els nacionalistes, el perfil independentista majoritari a la manifestació de l'Onze de Setembre. Avui ens toca descriure un grup menys prevalent, encara que crec que tendirà a créixer en els pròxims anys. Són els estatistes (no estadistes , que és una altra cosa ben diferent). Els ho explicaré amb una anècdota personal. Fa uns cinc anys vaig deixar un comentari al blog presidencial que la independència de Catalunya es podia legitimar millor per la necessitat de crear un estat capaç de donar resposta al que necessiten els ciutadans d'aquest país que per un discurs d'idealisme postromàntic, basat en una suposada plenitud nacional catalana que, com a projecte polític, em fa més por que una pedregada.
La resposta
No sé si era el mateix Artur Mas qui responia als comentaris escrits al seu blog (crec que no), tot i que la capacitat de treball de l'actual president podria donar alguna sorpresa. En aquell temps potser tenia més temps lliure. Em va respondre que la independència no figurava entre les seves voluntats i que el que era important era reforçar la nació catalana. Jo li vaig respondre que per mi el que necessitava la societat catalana era un estat per donar resposta als problemes de la gent i no un projecte de plenitud nacional amb el qual molta gent probablement no se sentiria mai identificada.
Estratègia
Sembla que el president ha canviat d'opinió. I crec que aquest canvi recull una part important de les motivacions dels manifestants de l'Onze de Setembre. Si hagués de fer un pla de màrqueting per vendre la idea de la independència, el que faria un servidor és no parlar d'independència i sí d'estructures d'estat. En el fons, aquesta estratègia reflecteix un canvi de la política idealista postromàntica a la política moderna. Treballar per millorar la vida de la societat que es representa, en lloc d'embarcar-la en idealismes o ideologies que solen defensar interessos de classe i acabar malament.
