Incentius
D'incentius per consumir de manera responsable n'hi ha ben pocs. Ens agrada la comoditat i la facilitat, i els productes més sostenibles solen ser menys confortables, menys fàcils de consumir. Suposen canvis d'hàbits, com els d'anar al gimnàs cada setmana o fer règim els dilluns. I ens costa, ens costa molt. Suposen molt sovint saber-ne més de tot i ens fa mandra ser experts en motors, calderes de calefacció, neveres, rentaplats i olles. Suposen renunciar a comoditats presents, certes i contrastades a canvi de guanys futurs incerts, tan futurs que ni els que renunciem als guanys presents probablement els veurem en vida...
Creure
Un dels problemes més importants dels productes sostenibles, i que s'afegeix a les dificultats perquè els consumidors els comprin, és que molt sovint te'ls has de creure. Te'ls has de creure perquè no hi ha manera de comprovar que ho siguin. Com comproves que les patates orgàniques han estat cultivades en un sòl sense adobs químics? Com comproves que els pantalons que t'has comprat no estan tenyits amb tints nocius per al medi ambient en una fàbrica que no tira residus al riu? Com comproves que la crema que et poses a la cara només té ingredients naturals i ha estat fabricada en condicions laborals humanes?
Etiquetes
Ja sé què em diran: que hi ha etiquetes que ho garanteixen. Qui se les creu? En tot cas, encara que ens les creguem, no sortim de l'àmbit de la confiança, l'àmbit de la fe en el que ens diuen i prometen, i que no es pot comprovar. És el mateix creure en una etiqueta que creure en un producte. Tot és qüestió de creure. En sostenibilitat, els atributs de credença són els importants. Credença ve del llatí credere , que vol dir confiar. La confiança és la base de l'economia. Els sona? I d'aquí també ve la paraula crèdit , que vol dir cosa en la qual es pot creure . Justament el que no tenim ara i aquí, en l'economia i en la política.
