Estic convençut que les grans multinacionals de l'energia i, en general, la banca, que en part n'és la propietària, són actualment un fre al desenvolupament. Potser diran que aquesta afirmació és una mica forta i que cal provar-la. Molt bé. I que cal provar-la amb dades fefaents, no amb exemples que mostrin una evidència circumstancial, que és el que moltes vegades estem temptats de fer. Però què hi farem, moltes vegades ens nodrim d'evidències circumstancials en les nostres percepcions, i crec que si féssim una enquesta als ciutadans la majoria -una gran majoria- estarien o bastant d'acord o molt d'acord amb l'afirmació que hem fet a l'inici.
Necessitats
Ens enfrontem a reptes molt seriosos: el canvi climàtic amenaça aspectes centrals del nostre benestar i de la nostra seguretat. Cal una posada al dia urgent del parc d'habitatges, que són, en la seva majoria, energèticament ineficients. Cal implantar sistemes d'estalvi d'energia, d'aigua, de costos de transport. Calen enormes inversions per fer de la nostra societat acostumada a malbaratar una societat que valori els recursos escassos i aprengui a optimitzar-los. Quan veig cues de camions no puc deixar de pensar: quanta ineficiència! Em diran que si no fos econòmicament viable no circularien. El problema és el que es compta en els costos i el que no es compta...
Política
La Política, en majúscules, és qui ha de dictar què compta i com es compta. I és aquí on, sense gaires dubtes, els ciutadans estem convençuts que les grans companyies energètiques i de telecomunicacions són les que dicten les lleis al govern, sigui del color que sigui. Les que impedeixen que es considerin els costos socials que generen. Les que bloquegen formes alternatives de viure i de fer, marquen el terreny de joc i no deixen que sortim del marc que els interessa. I si volem escapar-ne, no ens presenten cap més alternativa que el malviure.
