Adéu a la llei de Moore

“No és qüestió d’arribar el primer, sinó de saber arribar”. Ho diu una cançó que cantàvem en moments d’exaltació etílica i aviat ho aplicaran també els fabricants de xips, que determinen el ritme d’evolució de la indústria tecnològica. Fa més de 50 anys que Gordon Moore, cofundador d’Intel, va observar que la quantitat de transistors que es poden posar en un xip es duplicava cada dos anys, i en conseqüència ho feia també, més o menys, la potència de càlcul del xip. Aquesta llei de creixement exponencial que porta el nom de Moore ha marcat la pauta de les TIC des d’aleshores, fins al punt que cada 10 anys ha sorgit una nova generació d’aparells més petits i potents: dels ordinadors centrals als miniordinadors, els PC de sobretaula, els portàtils, els smartphones i els objectes connectats. El mercat també seguia el ritme de la llei de Moore: el mòbil que estàs pensant a comprar costa el mateix que el de fa dos anys, però va el doble de ràpid.

Sempre s’havia pensat que aquesta progressió havia de tenir un límit -el mateix Moore no esperava que durés més d’una dècada-, però potser no arribarem a veure’l. Segons Ars Technica, Intel té previst fabricar tres generacions de processadors amb la tecnologia actual de 14 nanòmetres abans de passar a la pròxima, de 10 nanòmetres. A més de les enormes inversions que requereixen els canvis d’escala, cada vegada té menys sentit la cursa de velocitat dels xips, perquè si necessitem potència de càlcul només cal afegir uns milers de servidors als milions que ja hi ha al núvol d’internet. El que els usuaris volem és que els nostres mòbils s’escalfin menys i la bateria els duri més. I, de fet, el que fa que siguem més o menys eficients amb un aparell ja no és el processador més ràpid, sinó que el software ens posi les coses fàcils. I això depèn del disseny del sistema operatiu i de les aplicacions. Els que tindran un problema són els programadors, que ja no podran donar per fet que els aparells que vinguin seran molt més ràpids.