El ministre d'Economia, Luis de Guindos, va assegurar fa poc en una entrevista al Financial Times que la incipient millora econòmica que viu Espanya en aquests moments demostra la "qualitat de les polítiques" d'austeritat aplicades a l'eurozona. Unes declaracions que no deixen de ser curioses, ja que, es miri com es miri, si l'economia espanyola surt de la recessió aquest any serà precisament gràcies a la decisió de la Comissió Europea de relaxar l'austeritat temporalment i relaxar els objectius de dèficit per impulsar el creixement a curt termini.
De tota manera, malgrat que s'han relaxat els objectius de dèficit (i a curt termini la societat ha patit menys retallades) el problema per equilibrar el pressupost no ha desaparegut, simplement s'ha postergat. Per tant, quan Mariano Rajoy parla d'abaixar els impostos el 2015, de què parla? Segons el programa d'estabilitat enviat pel mateix govern espanyol a Brussel·les, l'esforç fiscal que no es faci durant el 2013 i 2014 s'haurà de fer el 2015 i el 2016. Tal com diu el refrany popular, res és de franc.
Segons aquest mateix programa d'estabilitat, l'objectiu d'arribar al dèficit zero -introduït el 2011 a la Constitució- s'assolirà el 2018, i no pas el 2020 com establia la mateixa reforma constitucional. Tanmateix, aquest objectiu implica que l'esforç fiscal s'allargarà durant el 2017 i 2018.
Esforç menor
De fet, l'esforç que es farà el 2013 serà menor del que es va fer durant l'any passat: s'haurà de reduir el balanç estructural en un 0,8% del PIB, una xifra significativament menor a l'1,8% aconseguit el 2012, però serà un esforç que igualment s'haurà de finançar. I encara més quan aquest càlcul assumeix que la pujada de l'IRPF que es va fer "temporalment" el 2011 s'estengui no tan sols al 2014 (com ja s'ha anunciat), sinó al 2015, el 2016... i fins que no es trobi una alternativa de finançament.
Per descomptat l'economia està en "recuperació" però, com admet el mateix De Guindos, és una recuperació molt fràgil i el risc de recaiguda no és insignificant. Precisament, tal com assenyalen tant l'FMI com la CE, si a Espanya el PIB no rebota amb més força, el creixement serà tan dèbil que gairebé no es crearan llocs de treball.
El 2015, el cost de mantenir els aturats haurà baixat -més perquè han perdut el dret al subsidi que no perquè hi hagi menys aturats-, però el que es guanyarà per un costat es perdrà per l'altre, donat que el gruix de la reforma del sistema de pensions s'ha posposat fins al 2018 i, com a conseqüència, el sistema serà cada cop més deficitari en els anys que falten per arribar-hi.
I el deute?
Mentrestant, s'ha de pensar en el deute. Durant els últims dos anys s'ha parlat molt de fins a quin punt és nefasta l'austeritat per al creixement, i això, evidentment, és cert, però s'ha comentat molt menys, en canvi, que el fet d'anar acumulant deute també ho és, en part perquè resta capacitat de creixement en el futur.
Com és sabut, la crisi va començar el 2007. Aquell any el Regne d'Espanya tenia un superàvit d'un 1,9% del PIB i un deute públic del 36,3%. No semblava que el deute públic fos un problema. Però les aparences, com se sap, de vegades són enganyoses, i en aquest cas ho eren.
Espanya va entrar en crisi a causa del nivell de deute privat que havia sostingut la bombolla immobiliària. Però el deute públic formava part del quadre clínic, i en dos sentits. Primer, perquè els alts ingressos que fluïen cap a les arques espanyoles en aquella època van donar una sensació de sanitat financera que, a causa de la seva insostenibilitat, realment no existia. Els ingressos finançaven despeses, i quan aquests ingressos van caure en picat no hi va haver manera de sostenir les despeses. No hi havia manera, a part de finançar-les amb deute, i això és el que va passar inicialment, fins que els mercats financers van dir prou.
Però, en segon lloc, el govern espanyol de l'època -en no disposar d'instruments monetaris per frenar el creixement del deute i el sobreescalfament de l'economia- hauria d'haver aplicat mesures administratives, com ara fer més estrictes les condicions del crèdit i reduir la demanda a través d'una política fiscal molt més restrictiva, que vol dir tenir un superàvit molt més ampli, i guardar recursos en un fons de reserva per als mals temps com fan països exportadors de primeres matèries com Rússia, Xile o Noruega. Era evident que aquests ingressos eren excepcionals llavors i va suposar un greu error dependre'n per finançar activitats recurrents.
Portem sis anys, i el dèficit d'enguany serà d'un 7% del PIB, o més, mentre que el deute superarà el 90% del PIB. Entremig hi ha hagut dures pujades d'impostos i retallades de despesa en un intent de contenir aquesta explosió, la qual, si no es conté, portarà el país, més tard o més d'hora, a la fallida. Però aquesta lluita no s'ha acabat, simplement ha entrat en una treva. Una treva de dos anys. Dos anys que acaben precisament el 2015. Mariano Rajoy ens diu que ha escollit aquest mateix any per abaixar impostos i el que costa de veure és com ho farà.
