El problema de deixar caure els bancs
Sembla que la gran majoria de la població opina que els bancs haurien de desaparèixer si fan fallida. Una enquesta (no científica) a l'Ara.cat indicava que dos de cada tres lectors estan d'acord amb les tesis que defensen economistes tan dispars com Arcadi Oliveres i Xavier Sala i Martín: cal deixar caure la banca.
Filosòficament, és impossible no estar-hi d'acord. No ens enganyem: privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues és un insult. Però cal fer algunes consideracions. Fins ara, el govern espanyol no ha donat diners a fons perdut. El que ha fet el FROB (l'organisme estatal creat per reestructurar la banca) és prestar diners a un interès elevadíssim, del 7,8%. Un altre tema és el Banc Central Europeu, que amb les seves barres lliures a la banca ha prestat més d'un bilió d'euros a les entitats financeres europees a un interès ínfim (1% a retornar en tres anys). Això sí que ha estat regalar diners. És comprensible que socialment sigui poc acceptat malgrat que amb aquests diners els bancs van comprar deute sobirà quan països com Espanya més ho necessitaven.
Dit això, l'inconvenient de deixar caure una entitat financera és que els ciutadans perdrien els seus estalvis. Tan senzill com dramàtic. Espanya té el famós Fons de Garantia de Dipòsits (FGD), que en teoria garanteix el pagament de fins a 100.000 euros per cada compte corrent que tinguin els clients. El problema és que l'FGD actualment només té uns 2.000 milions d'euros. I que, per posar un exemple, els dipòsits dels més de deu milions de clients que té Bankia superen els 150.000 milions d'euros. Facin números. No hi ha prou diners per salvar els estalvis dels clients si una gran entitat cau.
La situació és emprenyadora, però deixar caure un gran banc no és una bona opció per molt que ens agradi aquesta idea. Una altra qüestió és que els directius que hagin actuat fraudulentament siguin jutjats. La justícia és igual per a tothom, oi?
L'Àlex Font Manté és coordinador de l'Emprenem
