En vint anys Espanya ha experimentat un canvi molt profund amb la internacionalització de diversos sectors econòmics amb empreses que van emprendre l’expansió exterior. Tanmateix aquesta expansió no és la mateixa per als sectors regulats (banca, energia, construcció i telefonia) que per a la resta de sectors manufacturers i de serveis.
En tots els casos l’expansió va ser facilitada per l’entrada en funcionament de l’euro, que va permetre obtenir finançament. Pel que fa als sectors regulats cal afegir-hi també el suport del sector públic, que es va iniciar amb anterioritat amb les grans privatitzacions i que segueix amb l’acció reguladora favorable, o la mateixa política d’infraestructures, amb grans construccions com ara l’AVE que, com mostra Germà Bel, tenen més lògica política que econòmica però que al cap i a la fi beneficien també les constructores, que són qui les fan.
Capitalisme dirigit
El suport del sector públic dóna a aquest panorama econòmic les característiques d’un model que s’anomena capitalisme dirigit i que és habitual en molts països, si bé normalment l’estat en altres contrades o en altres èpoques ha donat suport a indústries com ara el tèxtil, l’automòbil, o la construcció de maquinària, i no tant a sectors regulats.
Tot i que les administracions autonòmiques i locals també han participat d’aquesta tendència a la privatització de serveis que han generat o fet créixer empreses preexistents, el model econòmic dirigit té en conjunt una implantació territorial poc homogènia. A Catalunya hi ha empreses molt importants dins dels sectors regulats, però hi ha un predomini d’empreses manufactureres, de serveis i sobretot pimes que també han participat del procés d’internacionalització.
En aquest context les pimes manifesten ofec. Recentment la patronal Pimec en l’acte reivindicatiu Diguem prou, que va aplegar més de 1.400 empresaris, es queixava que els polítics són més sensibles als lobis que a les pimes.
En el capitalisme dirigit centrat en sectors regulats resulta revelador considerar, per exemple, el paper que tenen els advocats de l’Estat. Recuperant un exercici que vaig elaborar per a un curs de periodisme econòmic a la UAB, el juliol de l’any 2009 hi havia 643 advocats de l’Estat, segons publicava el BOE. Agafant els 200 primers de l’escalafó veiem com 118 estaven en excedència voluntària, un 59%, i d’aquests, 22 estaven en altres funcions públiques (magistratura, notaria, etc.) mentre que la resta, 96, es dedicaven a l’empresa o a activitats privades.
Així, seguint el rastre a internet d’aquests 96 resulta que 7 estaven en grans despatxos de consultoria, 45 en despatxos propis, 32 en grans empreses i la resta en altres. Dels 32 en grans empreses, 27 estaven en companyies regulades, és a dir, el 84%.
Pel que fa als despatxos, cap advocat de l’Estat de gran despatx ocupava càrrecs en consells d’administració, al contrari del que passava en els despatxos petits: hi ha 22 advocats que han ocupat menys de deu càrrecs en consells; 12 que han ocupat entre 11 i 25 càrrecs; i 11 que n’han ocupat més de 25, la qual cosa no vol dir que fos simultàniament, sinó que els càrrecs deixen rastre a internet i es refereixen a qualsevol càrrec ocupat en qualsevol moment.
Aquests funcionaris són on són perquè són útils a l’empresa. Ara bé, tot i que són pocs, i que n’hi ha de certament excepcionals, el seu èxit no deixa de ser singular i un indici del model econòmic dirigit apuntat anteriorment. Aquests professionals no es limiten a realitzar tasques jurídiques o d’assessorament, sinó que participen en l’administració de les empreses al més alt nivell, amb una possibilitat d’èxit que sembla que depassa el dels graduats en les més prestigioses escoles de negocis.
No és agosarat afirmar que en aquest model de capitalisme dirigit la clau de l’èxit de les empreses està en la bona relació amb l’administració, i per aquesta raó també són molts els polítics que arriben als consells d’administració de les grans empreses. És el que anomenen la porta giratòria.
Falta de competència
El problema d’aquest model és que no sempre està prou liberalitzat, la qual cosa és sinònim d’ineficiència econòmica i se sol traduir en preus més alts, imposicions tècniques per part dels governs, etc. En referència a les privatitzacions que van donar origen a aquestes grans empreses de sectors regulats, s’ha afirmat sovint que privatització no comporta necessàriament liberalització. La solució està en l’autoritat de la competència, que sortosament pertoca en part a Brussel·les. Ara mateix, la Comissió Europea ha demanat al govern espanyol un informe sobre la creació d’una empresa pública de les autopistes fallides a Madrid per veure si hi ha alguna subvenció encoberta i si s’ajusta a les normes de la UE.
També acaben de demanar informació sobre la intenció de la SEPI de comprar la participació de Bankia a Deoleo. Amb tot això està clar que la compra inicial de les accions de Deoleo per part de Bankia va aconseguir esquivar el control de la competència, ja que Bankia actuava també amb criteris polítics.
Tanmateix, per bé que les regles de joc de la competència són un avenç, resulten insuficients per als interessos de les pimes, que tenen un pes rellevant en la nostra economia. L’actuació pública afavorint la creació d’empreses amb el suport públic, en una primera fase pot donar dinamisme a l’economia, però tendeix a acabar sent discriminatòria i un obstacle al creixement.
