ALIMENTACIÓ
ELISABET ESCRICHE

El rei del pop que no és Michael Jackson

Fermín Pérez va obrir el primer restaurant O’Retorno l’any 1992; ara ja en té set on serveix 126.000 quilos d’aquest cefalòpode

El rei del pop  que no és  Michael Jackson / ARA JORDI OLIVÉ Zoom

L’any passat va vendre 126.000 quilos de pop en els set restaurants que té a Barcelona. Proporcionalment, però, aquest no és el seu rècord: “Vaig arribar als 66.000 quilos quan només tenia dos establiments, però ara el pop està més car”, explica Fermín Pérez, propietari de la cadena de restaurants O’Retorno. Abans d’erigir-se en rei del pop, Pérez, de 60 anys, va treballar de tot: en una fusteria, repartint fruita en una furgoneta, en una granja cuidant vaques, en un bar i, fins i tot, va tenir una petita botiga de queviures on per un engany va perdre molts diners.

Va arribar a la capital catalana amb només 18 anys. Era l’any 1978 i venia a buscar-se la vida després d’una infància en un petit poble de Lugo marcada per la mort del seu pare quan només tenia 12 anys. “Ens vam quedar sols i en la misèria”. Sense voler-ho va haver d’assumir el paper de “segon pare” dels seus dos germans. “D’escola n’he vist poca, l’objectiu era que a casa entrés menjar”. Després d’encadenar una feina darrere de l’altra a Barcelona, fer la mili, portar tota la família a la ciutat i un intent fallit de tornar a viure a Galícia, l’any 1992 va decidir comprar un petit bar del carrer Urgell amb els seus germans. Tot i que reconeix que no cuina, aleshores ja tenia clar quin era l’objectiu: “Que les persones del meu entorn mengessin bé”. Per adquirir-lo va demanar un préstec al banc de 10 milions de les antigues pessetes (60.000 euros).

El negoci va començar a servir “una mica de tot”, pop inclòs. “Va ser la clientela la que va anar demanant-ne més, fins a convertir-lo en el plat estrella”, assegura. Els primers anys van ser difícils. Es llevava de matinada per anar a Mercabarna a comprar el pop i treballava fins a la mitjanit. “Pràcticament tot el sou anava a pagar la quota mensual del préstec, que superava els 3.000 euros perquè tenia uns interessos molt alts”, recorda.

Zoom

El boca-orella va ser la seva millor publicitat, i quan el negoci ja començava a acumular llargues cues per aconseguir una taula, el 2004 va decidir obrir un segon restaurant, el Maxi, i, dos anys més tard, el tercer: el Porvenir. Els altres quatre els va obrir de cop, amb l’ajuda d’altres empresaris, el 2017.

Tots els establiments els té concentrats a la zona del Clínic excepte un que és a la Zona Franca. “Per tenir-los controlats”. “La clau? Oferir quantitat, qualitat i preu”, explica.

El seu imperi del pop ja té 103 treballadors i alimenta un miler de persones al dia. “Que si obriré nous locals? Mai se sap, a mi només em passen pel cap coses dolentes”, diu amb to irònic. De Galícia en conserva l’escapada que fa cada estiu per carregar piles al seu poble i part del peix i el marisc que serveix diàriament als locals, perquè la majoria del pop ve del Marroc.

Els seus dos fills, que treballen en el negoci, ja estan preparats per agafar el relleu quan decideixi desenganxar-se del dia a dia. El moment no el té clar. El que no dubta és que de Barcelona no es mourà i a què deu el seu èxit: “Si algun dia falta pa en algun dels meus restaurants no passa res, però si no tenim pop, ja podem tancar”.