DESTILERIA
ELISABET ESCRICHE

La llegenda dels 102 micos i un anís

La badalonina Anís del Mono arriba als 150 anys d’una història plena de girs inversemblants

La llegenda  dels 102 micos  i un anís / FELIP ARIZA Zoom

Una de les modes entre les famílies burgeses de finals del segle XIX era tenir animals exòtics a casa. Vicenç Bosch, un notari que no va exercir mai, no va voler ser menys i va enviar una carta a uns amics colombians per demanar-los si li podien enviar “un o dos micos”. Els receptors van confondre la o per un zero i la xifra va pujar a 102 exemplars. “En una primera remesa van arribar a Badalona 50 micos en vaixell”, explicava en una entrevista a La Vanguardia l’otorrinolaringòleg Andrés Clarós Domènech, el pare del qual era amic dels colombians que havien enviat els animals.

Bosch va repartir els micos entre amics i zoològics però se’n va quedar un que va decidir tenir a la fàbrica. Sense voler-ho va convertir-lo en la imatge del negoci que va fundar juntament amb el seu germà Josep: Anís del Mono. En aquella època a Badalona hi havia 28 fàbriques d’anís, quatre de les quals al costat de la dels germans Bosch. “Quan la gent havia de trobar-se en un punt, deien: «Quedem a la fàbrica on hi ha el mico»”, rememorava Antonio Guillén, gerent de la companyia des de fa més de 20 anys, a la Televisió de Badalona.

L’origen del mico com a imatge de l’anís té tantes versions com ressaques ha provocat aquest licor en els seus 150 anys de vida, que celebra aquest 2020. Les altres dues més repetides són menys èpiques. La primera és la que la mateixa licoreria explica a la seva pàgina web: el seu fundador va rebre com a regal de negocis un mico procedent d’Amèrica. La segona és la que sosté la seva neta: a Bosch li van presentar tres projectes diferents d’etiquetes, una amb un toro, l’altra amb una àguila i, la guanyadora, la del mico. El simi, amb cara d’humà, tenia una semblança sospitosa amb Charles Darwin, autor de L’origen de les espècies, que en aquells moments estava de plena actualitat. Es desconeix si Bosch ho va fer per homenatjar-lo o per ridiculitzar-lo, però la frase que el mico de l’etiqueta aguanta en una mà (“És el millor. La ciència ho va dir i jo no menteixo”) és clarament una picada d’ullet a l’intens debat que suscitava aleshores.

L’etiqueta té una falta ortogràfica que s’ha mantingut: en lloc de dir “destilación” es va imprimir “destillacion”

On no hi ha dubtes és en el fet que l’etiqueta té una de les faltes d’ortografia més longeves de la història. La impressió es va fer a França i, en lloc de posar-hi destilación van imprimir destillacion. Inicialment ningú se’n va adonar i quan es va detectar l’error ja era massa tard per corregir-lo, perquè la marca estava registrada. Però per què van decidir els germans Bosch crear aquesta beguda? El gerent de l’empresa, que no ha atès les trucades de l’ARA, explicava que la idea era fer una beguda energètica. L’empresari importava d’Amèrica amb els seus vaixells tota mena de productes, sobretot tabac i cacau, i volia una beguda que donés energia als seus treballadors per carregar i descarregar.

La inspiració del disseny de l’ampolla, que es coneix com el diamant de Badalona, té un origen més romàntic. Bosch es va basar en una ampolleta de perfum que va comprar per a la seva dona a la plaça Vendôme de París, on es concentraven les perfumeries de luxe de la capital francesa. El recipient que va escollir era de tall adiamantat però de forma quadrada. Quan va arribar a Badalona va encarregar-ne una rèplica en un format rodó a una fàbrica de vidre. El model va revolucionar el sector, que en va acabar fent rèpliques de mil formes diferents.

L’any 1897 mor Josep Bosch, i Vicenç Bosch es queda en solitari al capdavant del negoci. Amb l’objectiu de publicitar el producte, l’empresari, apassionat per l’art i la música, va decidir convocar aquell mateix any un concurs de cartells. Es concedien tres premis: el primer, de 1.000 pessetes; el segon, de 500, i el tercer, de 250. A més, Bosch es reservava el dret de repartir 200 pessetes més a altres premiats. Es van presentar 162 obres de grans artistes de l’època que posteriorment van ser exposades a la Sala Parés de Barcelona. El guanyador va ser Ramon Casas, amb el cartell Mona i mico. El dibuix era el d’una dona amb una mantellina que porta un mico agafat d’una mà mentre amb l’altra aguanta una copeta d’anís. El cartell es va conèixer popularment com La Manola, una imatge que continua lligada a la companyia. El Nadal passat Anís del Mono va recuperar l’etiqueta en una edició especial que va treure al mercat.

En aquella època Bosch també va encarregar a Puig i Cadafalch un quiosc d’Anís del Mono d’estil modernista que es va instal·lar a l’andana de l’estació de Badalona i que va estar obert gairebé quatre dècades.

Deu anys més tard del concurs de cartells va morir Vicenç Bosch i el negoci va passar a mans dels seus dos fills, que es van fixar com a objectiu donar a conèixer la marca a la resta d’Espanya i a l’estranger. El 1909 van posar el primer anunci lluminós de la companyia a Brussel·les, i l’any següent la licoreria ocupava un estand a l’Exposició Universal de París. També va ser la primera d’instal·lar un cartell amb llum a Espanya. En aquest cas la ubicació escollida va ser la Puerta del Sol de Madrid l’any 1913 i, mesos després, la plaça Catalunya de Barcelona.

Però el disseny revolucionari de l’Anís del Mono no va ser objecte de treball només de Casas: Juan Gris, Picasso o Dalí van caure rendits als seus encants. Gris va fer la seva particular interpretació cubista de l’ampolla en l’oli L’ampolla d’anís (1914), exposada actualment al Museu Reina Sofia de Madrid. Va seguir-li els passos el pintor malagueny amb Anís del Mono (1916), mentre que el figuerenc Dalí va incorporar l’ampolla a Natura morta vivent, creada l’any 1956.

Fins i tot Hollywood va sucumbir al diamant de Badalona. Anís del Mono va compartir pantalla amb uns joves Johnny Depp i Al Pacino a la pel·lícula Donnie Brasco. Uns anys més tard, el 2011, també va tenir el seu paper de figurant a la guardonada amb el premi Goya No habrá paz para los malvados.

Picasso, Dalí, Johnny Deep o Al Pacino han tingut relació amb el que es coneix com a diamant de Badalona

Quan el negoci estava en plena efervescència, la competència va intentar prendre-li clients amb tota mena d’estratègies. Els més discrets es van limitar a posar noms d’animals als seus licors. N’hi havia per tots els gustos: àligues, cangurs, lleons o talps. D’altres van apostar per campanyes més agressives. És el cas d’Anís del Tigre, de les destil·leries Lladó d’Arenys de Munt. El negoci va fer una etiqueta d’un tigre atacant un mico. El cas va acabar als jutjats. Que totes aquestes companyies, fins i tot Anís del Mono, optessin entre el segle XIX i XX per una imatge a la seva etiqueta no era casual: aleshores la majoria de la població no sabia llegir ni escriure i els animals servien per diferenciar una marca d’una altra.

L’ampolla dels germans Bosch, però, no només ha triomfat pel seu disseny sinó també per la seva sonoritat quan rasques la forma adiamantada. En moltes cases ha amenitzat llargues vetllades de Nadal mentre s’entonaven nadales amb més o menys èxit. Conscients d’aquest fet, la mateixa companyia va voler actualitzar l’instrument i l’any 2012 va crear una aplicació que va batejar amb el nom de Monomusic, que es podia descarregar amb Android i iPhone i que ara ja no està disponible. L’apli et permetia fer el característic ric-ric amb el mòbil.

Després de 104 anys en mans dels Bosch, el 1974 la família es va vendre el negoci a la companyia d’alimentació i begudes Osborne, que li va fer fer un gir per centrar-se sobretot en el mercat espanyol. L’empresa andalusa va llançar la campanya Volvamos al mono per reivindicar l’origen de l’anís. Durant tots aquests anys també ha mantingut la fàbrica, situada a primera línia de mar, amb el seu aspecte original. L’edifici modernista, dissenyat per l’arquitecte badaloní Joan Amigó i Barriga, va ser declarat patrimoni històric l’any 2007. La sala de producció que van veure néixer els germans Bosch és la mateixa on actualment es destil·len 140.000 quilos de matafaluga a l’any, d’on s’extreu l’oli que es barreja amb aigua, sucre refinat i filtrat i alcohol per obtenir l’Anís del Mono. Entrar a les instal·lacions és com fer un viatge a finals del segle XIX. S’hi poden veure els cartells publicitaris de Casas o els alambins originals de coure del 1870.

La fàbrica, que té una desena de treballadors, elabora 3 milions d’ampolles d’anís a l’any bàsicament de dues menes: el dolç (el de l’etiqueta vermella), i el sec (el de la verda). Els seus principals mercats, a banda d’Espanya, són Sud-amèrica, els Estats Units i el centre d’Europa. La marca forma part d’Osborne Distribuidora, que engloba vins o anís, entre d’altres, i el 2019 va tenir una facturació de més de 197 milions d’euros, amb uns beneficis de gairebé 11 milions.Badalona va voler retre el seu particular homenatge a la factoria que ha donat a conèixer el nom de la ciutat arreu del món l’any 2012, amb una figura del mico creada per l’escultora Susana Ruiz. És feta de bronze, pesa 200 quilos i està ubicada a l’entrada de l’emblemàtic pont del Petroli, ben a prop del mar i per on una llegenda diu que fa un segle i mig van arribar les desenes de micos que van donar nom a la marca.