Les grans obres arquitectòniques de fusta porten segell català

“Som una fusteria, però de gran format; una constructora però d’obres de fusta”, aquesta és la definició que fa Cristina Pont, la directora financera de Frapont, el negoci familiar que encapçalen ella i el seu germà, Francisco Pont. Aquesta particular fusteria va néixer fa 75 anys, en un petit local del carrer Aragó i s’ha convertit en la mà executora de grans obres arquitectòniques com ara la reconstrucció del Liceu (el 1990), l’aeroport de Bergen (Noruega), el Palau de Congressos de Barcelona, el Mercat de Santa Caterina, la Cité Musicale de París o l’interior de l’Hotel Arts i el W de la capital catalana. “Nosaltres duem a terme la idea i el disseny que pensen els arquitectes quan pensen en fusta”, explica.

Arribar fins aquí, però, no ha sigut un camí fàcil. “El meu avi tenia la típica fusteria, d’aquelles que al davant era botiga i al darrere hi havia l’habitatge”, recorda l’actual directora financera i tercera generació dels Pont al negoci. “Quan ell es va jubilar, el meu pare, que havia estudiat enginyeria i treballava d’aparellador amb diferents arquitectes, va agafar el relleu del negoci. És ell qui va fer créixer Frapont amb les obres de gran format”, explica Pont.

El primer pas en aquesta direcció va ser l’encàrrec per construir un dels supermercats de l’antiga cadena Pryca. Després d’aquest gran contracte, Frapont va aconseguir-ne més i es va acabar fent un forat com a expert en grans construccions de fusta.

“Va ser una evolució natural”, explica Pont, que recorda que després d’aquest projecte l’altra gran adjudicació que els va catapultar va ser la construcció de l’àmbit del Far West de Port Aventura. “Després d’allò, ens vam anar veient amb prou empenta per fer més i més coses”, recorda Pont. Aquesta executiva relata amb especial emoció l’encàrrec de la reconstrucció del Gran Teatre del Liceu, l’any 1990. Aquesta obra, segons Pont, “va ser una fita importantíssima per a l’empresa i un projecte que encara ara ens estimem molt”.

Més endavant van arribar el Palau de Congressos de Barcelona, l’Hotel Arts i el W, estacions d’AVE i aeroports internacionals, com el de Bergen. Totes les solucions tècniques i la fusta (que compren arreu del món, en funció del que demanen els arquitectes) es treballa a la fàbrica que la companyia té a Barcelona. “Des d’aquí hem fet projectes preciosos, com l’últim, la Cité Musicale de París, que crec que és l’obra més impressionant tècnicament que hem fet fins ara”, explica Pont.

L’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi al sector de la construcció va atrapar Frapont en un moment d’expansió internacional. “Des del 2004 nosaltres ja no treballàvem amb habitatges i el 2007 vam començar a internacionalitzar-nos, és a dir, ho vam fer força a temps”, explica Pont. Gràcies a això, els anys 2008 i 2009 encara van ser bons, segons explica aquesta directora, però quan l’obra pública es va aturar, fruit de la crisi, Frapont també en va notar els efectes. “El mercat nacional va frenar i nosaltres ens en vam sortir gràcies al fet que teníem presència internacional. No va ser improvisat, feia anys que intentàvem exportar, però era fàcil perquè la plantilla tenia els coneixements però no hi estava acostumada”, recorda.

La rapidesa amb què la crisi ho va inundar tot va fer que Frapont també en patís els efectes. L’empresa, que en els seus millors moments va arribar a facturar al voltant dels 30 milions d’euros i tenir més d’un centenar de treballadors, va haver de tirar endavant un expedient de regulació que va afectar la meitat de la plantilla. “La facturació va baixar de cop una barbaritat, a la meitat”, lamenta Pont, que reconeix que l’esforç que van demanar al seu equip va ser “increïble”.

Tot i que encara no ha presentat els comptes, l’empresa calcula que el 2017 els ingressos hauran arribat als 20 milions d’euros. “Ens està costant molt, però aquest 2018 sembla que el sector s’anima”, diu Pont, que ràpidament matisa: “S’anima a la resta d’Europa; aquí no”. Malgrat això, la directora financera d’aquesta pime és optimista: “L’objectiu és tornar a superar els 25 milions d’euros, és un salt important però cal ser positius”. Per aconseguir-ho, els germans Pont no és posen límits. Ara intenten també entrar a l’Aràbia Saudita: “De vegades mirem enrere i pensem: «Com ho vam fer això?» La resposta és, sens dubte, que ho vam aconseguir gràcies al nostre equip”.-