ALIMENTACIÓ
DANI CORDERO

De fugir de Pol Pot a fer un imperi dels rotllets a Barcelona

Kav Li va arribar el 1979 a Barcelona fugint de Pol Pot. Avui ven 13 milions d’euros en plats preparats orientals i vol arribar als 34 milions d’aquí sis anys

De fugir de Pol Pot a fer un imperi dels rotllets a Barcelona Zoom

Fa molts anys, la Kav Li va escapolir-se del règim de Pol Pot pels pèls. Recorda la seva Cambodja natal, l’ofici d’assecador -de tabac, de sèsam i del que es pogués assecar- del seu pare, i no oblida tampoc que els khmers rojos es van quedar tot el que posseïa la seva família. De natural explosiva, molt gestual i de riure fàcil, a Kav Li se li glaça el somriure només mentre explica per què va arribar a Barcelona el 1979. No va ser la seva primera parada a Europa -va estar uns anys a França- però sí la definitiva. Aquí va abandonar moltes de les coses que havia començat a fer allà, incloent-hi els estudis de medicina. Els va canviar per una formació més pràctica, la cuina, que ja no va abandonar. Possiblement va ser de les primeres a fer un rotllet de primavera made in Catalonia quan va obrir el seu primer restaurant. Era l’any 1980. Avui és la propietària de Ta-Tung, un negoci basat en el menjar oriental preparat que factura 13 milions d’euros i que preveu disparar-se fins als 34 milions el 2024.

Possiblement el primer restaurant que va obrir Li al carrer Madrazo, ja tancat, és l’embrió del seu grup empresarial. Allà es van adonar que els rotllets de primavera que elaboraven tenien molta demanda a les botigues dels voltants, i van començar a preparar paquets de cinc i deu unitats. La massa es feia en un pis a les nits i al restaurant es feia el farciment. En poc temps, Li i el seu marit van veure com la creixent petició de rotllets per vendre fora del restaurant els obligava a elaborar a casa, manualment, la massa que sortia d’un sac de 50 quilos de farina. Fins que van acabar agafant un primer local al carrer d’Oliana el 1991.

Les coses al restaurant anaven bé, però no trigarien a torçar-se. Després dels Jocs Olímpics l’economia espanyola va viure una forta sotragada, i el negoci d’aquesta dona no se’n va deslliurar. Ara Li considera que en aquella època no va patir només per la davallada del consum, sinó també per l’etapa desprestigi que passava la restauració oriental.

Després de certa època marcada per l’amateurisme, l’empresa es va professionalitzar. Recorda una reunió de negocis amb un grup format només per homes. Ella es va fer acompanyar per una treballadora catalana. Li va dir: “Tu no obris la pregunta, però després t’ho preguntaré per assegurar-me que entenc bé el que ens diuen”. Li, com és habitual en ella, va aparèixer amb una minifaldilla i unes sabates de taló d’agulla. Quan es va acabar la reunió, van sortir de l’oficina i van començar a saltar. Ta-Tung acabava d’aconseguir el seu primer gran contracte. Aquells homes representaven Caprabo, llavors la segona marca de supermercats a Catalunya al darrere de Pryca. Aquell acord va obrir les portes de Ta-Tung a la gran distribució. Llavors treballaven a l’empresa només sis persones. L’ampliació del negoci va comportar la catalanització dels rotllets inicials i la customització per atreure nous clients: de pernil dolç i formatge, d’arròs, d’espinacs i panses...

Al contracte de Caprabo el van seguir després acords amb Sorli-Discau i Bonpreu. I després El Corte Inglés, un salt que Li recorda bé: “Jo treballava tota la nit i recordo que venia un camió immens d’El Corte Inglés que deixava tallat el carrer on fèiem les comandes”. La situació va acabar sent insostenible. La conclusió: s’havia de canviar d’espai. Els 300 metres quadrats on es feia la producció no donaven per a més, ni tampoc els accessos. El 2002 la propietària d’aquest petit imperi es va vendre la casa per poder finançar el nou espai que es va habilitar a l’Hospitalet de Llobregat, on va invertir 140 milions de pessetes (841.000 euros). No només això. També va intentar fer-ho tot ella. Sense ni tan sols gestors que s’encarreguessin dels papers. Tot i això, el cost final va duplicar les previsions inicials. Però el nou espai disposava de 3.000 metres quadrats i va permetre posar Ta-Tung -avui amb un catàleg en què els rotllets ocupen només una petita part d’una oferta en què hi ha carns, arrossos i sushi- als prestatges de Carrefour, Alcampo i Consum. La companyia entrava en un mercat en què “el plat precuinat no es coneixia bé, i menys l’oriental”. Avui els seus plats per marques blanques li aporten el 20% de la facturació.

“Guanyava molts diners, però era sobretot gràcies als quatre restaurants que tenia”, explica. Avui només n’hi queda un, que manté com un hobby. Ta-Tung és el centre dels seus pensaments. Ha seguit creixent i l’any passat va inaugurar un nou centre de producció a Sant Vicenç dels Horts. Dotze milions d’inversió per a unes instal·lacions de 16.000 metres quadrats. Hi treballen 105 persones. El 20% dels seus ingressos correspon a exportacions, que sobretot s’envien cap a Portugal i Itàlia. “Ara començarem poc a poc a França i volem anar a Llatinoamèrica”, explica la presidenta i directora general de la societat, que prepara també el llançament d’una línia de congelats. L’hi ajudarà el seu esperit comercial: “Els nostres clients són també els nostres amics”, sosté, com a conclusió, la dama dels rotllets.