Cuina
NATÀLIA VILA

L’auge i caiguda de Lékué

L’empresa catalana que va revolucionar la manera com cuinem ja encadena tres anys de pèrdues. Després d’un ERO, de portar la producció a la Xina i de canviar la direcció, l’empresa espera remuntar aquest 2018

L’auge i caiguda de Lékué / JORDI OLIVÉ Zoom

“Un dissabte va agafar les caixes de productes del magatzem, les vam posar en una furgoneta i vam anar al centre comercial Illa Diagonal; ens vam posar allà amb un microones a fer demostracions i a explicar el producte, i va funcionar”. Aquest és el primer contacte que va tenir la marca Lékué, tal com la coneixem ara, amb el públic. Qui ho explica és Xavier Costa, que durant l’última dècada va estar al capdavant de la companyia com a director general, fins a l’any passat. A partir d’aquell dissabte a l’Illa, assegura Costa, la companyia va fer un ascens meteòric de vendes. La pujada es va tallar en sec fa dos anys.

Aleshores, el producte que va revolucionar la manera com cuinem va perdre pistonada i la falta de reacció de la companyia va arrossegar els resultats cap als números vermells. La facilitat per imitar-los, la crisi econòmica, la retallada en innovació, la deslocalització de la producció a la Xina i un expedient de regulació que va canviar l’ambient laboral són alguns dels factors que van provocar la baixada sobtada d’un ascens que s’havia produït molt lentament.

“Va costar molt que nosaltres mateixos i l’equip ens creguéssim que havíem fet un gran producte, un producte revolucionari”, explica Costa. “De fet, no ens ho vam començar a creure fins que vam convèncer les botigues i els distribuïdors”. Aquella tarda a l’Illa, fent demostracions i receptes, l’aleshores director general va haver de tornar a la fàbrica de la Llagosta i fer diversos viatges perquè se’ls esgotaven les unitats. “La reacció dels consumidors va ser increïble, la gent tornava i ens en demanava més per regalar-los a la família; en menys de dos mesos vam vendre’n més de 3.000 unitats”, recorda Costa, que reconeix que abans de l’èxit ja intuïa que si explicaven la seva història i demostraven tot el que es podia fer amb els seus recipients de cocció per a microones, tot aniria rodat.

El famós estoig per cuinar al vapor, però, no és el primer producte que va desenvolupar Lékué. L’empresa va néixer a finals dels 70, de la mà de Josep Maria Llorente. “Aleshores fabricàvem sobretot casquets de natació, glaçoneres de làtex més flexibles que les normals i catifes per al lavabo, i ho fèiem tot a mà”, explica Carlos Salgueiro, director de compres i delegat de la UGT a Lékué. Però l’empresa fabricava sempre com a marca blanca per a tercers i aquests venien els productes de la planta de la Llagosta com a propis.

“El senyor Llorente era un emprenedor amb una capacitat creativa enorme”, recorda Costa. Segons l’exdirector de Lékué, Llorente va tenir la idea de fabricar una glaçonera flexible un dia en un bar, veient els cops que havien de clavar els cambrers per treure els glaçons del motllo. Llorente va anar més enllà: “Recordo la primera vegada que va plantejar fer motllos per a cuina i ens va dir que hauríem de trobar la manera de posar el cautxú al forn. Pensàvem que seria impossible, que es desfaria tot”, confessa Salgueiro. Amb la innovació impresa en el seu ADN, però, no n’hi havia prou.

“Eren una fàbrica que produïa per a altres marques; eren molt enginyosos però la seva producció de valor s’acabava allà, just en el precís moment en què algú altre es posava a fabricar el mateix que ells, a un preu molt més barat”, explica Costa. De fet, el 2005 aquest directiu va entrar a la companyia amb un objectiu clar: deixar de ser una marca blanca i apostar pels seus propis productes.

“Si no apostes pel teu valor real el consumidor no el percep”, assegura Costa, que va capgirar la companyia construint una marca nova, Lékué, i centrant-se en el consumidor. L’objectiu a partir d’aleshores va ser intentar detectar les necessitats alimentàries de la societat i buscar un producte que els ajudés a cobrir-les. Així va aparèixer l’estoig de Lékué: “Vivim en una societat que es concentra a les ciutats, on tothom va de pressa, estressat i menja malament; un cop detectat això ens vam posar a treballar amb els materials que coneixíem més bé”, explica Costa. L’èxit va ser mundial: “Recordo, en un viatge de feina al Japó, que fins i tot una dona va venir a dir-me que el nostre producte li havia salvat el matrimoni”, afegeix Costa.

La repercussió al compte de resultats va ser innegable. Les vendes -que el 2006 s’acostaven als vuit milions d’euros- es van situar en 23,5 milions d’euros el 2011, en plena crisi. I el 2013 els ingressos van arribar a superar els 25 milions i els beneficis van superar els tres milions d’euros (vegeu gràfic). Però el 2014 la moda ja havia passat.

La muntanya russa de Lékué Zoom

La muntanya russa de Lékué / Eduard Forroll

La companyia va vendre sis milions menys que l’any anterior. La facturació no va arribar als 19 milions i els resultats van passar dels tres milions d’euros el 2013 a no superar els 600.000 el 2014. “En aquell moment, és veritat, no vam saber reaccionar a temps”, confessa Rafael Sebastián, l’actual director general. Aleshores Sebastián era el director d’operacions i treballava colze a colze amb Xavier Costa. Arran d’aquest gir sobtat en les vendes, els principals accionistes de Lékué -el fons Espiga Capital, que ha declinat atendre l’ARA i té una mica més del 60% de la companyia; la família Llorente, que en té una altra part, i Costa, que manté un 4% dels títols- van demanar canvis.

D'aquesta manera, el 2015 Lékué va tirar endavant un expedient de regulació que va afectar 25 persones: tot l’equip de producció. La companyia va decidir deslocalitzar la fabricació a la Xina, per abaratir costos, i també va retallar els seus plans en innovació. “Una setmana estaven contractant equips de disseny i la següent l’empresa feia un ERO i tancava la planta de producció”, recorda una col·laboradora de la companyia, que afegeix que també van fer fora una bona part de l’equip de disseny: “Vam haver de reorganitzar tot el projecte d’innovació per enfocar-lo, bàsicament, a aconseguir resultats ràpidament”, explica. Tot i així, aquell any van perdre 980.000 euros.

Una part de la direcció va considerar que aquesta decisió va ser un error. “En aquell moment el que feia falta era reblar el clau i trobar una altra revolució com la de l’estoig de vapor”, insisteix encara Costa. Aquell any les vendes i els resultats van seguir caient. L’efecte de les retallades es va notar l’any següent. El 2016 la companyia va retallar les pèrdues un 76%, segons el Registre Mercantil, sobretot per una despesa més baixa en personal i en primeres matèries. “Quan els accionistes majoritaris van veure el pla nou van tenir por de perdre-hi més diners, ho devien veure massa arriscat; el que volien era que seguíssim fent més i més producte per apujar les vendes”, explica Costa.

Lékué havia retallat plantilla i ajustat la seva producció, però amb menys recursos i un ambient laboral enrarit per l’immobilisme dels accionistes majoritaris, no va poder seguir innovant. “Van ser uns mesos molt convulsos i confusos per als treballadors”, recorda Carlos Salgueiro, l’actual delegat sindical dels treballadors i alhora director de compres de la companyia. “Van venir temps molt dolents, ens pensàvem que era conjuntural, però no és així”, admet. Salgueiro considera que “els articles tenen uns anys de vida” i tot i que Lékué ha seguit llançant productes al mercat, “cap ha sigut tan exitós com l’estoig per cuinar al vapor”.

“L’ambient a l’empresa va canviar, començant per mi mateix -confessa Costa-. Vaig passar de liderar un equip a simplement gestionar-lo, a defensar-lo i a protegir-lo”. L’exdirector considera que “la il·lusió va desaparèixer” i que el seu equip va perdre la “capacitat de pensar”.

L’espiral de baixada en les vendes es va mantenir el 2016 i, segons avança l’actual director de la companyia, s’ha accentuat el 2017. Lékué encara no ha presentat els resultats de l’any passat, però Sebastián admet que “va tornar a ser un any difícil”. La companyia de la Llagosta va perdre uns tres milions més de vendes i, lluny de millorar, els resultats del 2016 “s’assemblen més als de fa dos anys [els pitjors fins ara] que no pas als de l’any passat”, explica el director general, cosa que l’empresa va intentar capgirar l’estiu passat amb la sortida de Costa de la direcció.

“Els punts de venda estan canviant a un ritme molt ràpid”, es justifica Sebastián. “Internet s’està menjant l’estil retail i els punts de venda tradicionals, que és on érem nosaltres”, afegeix. Tot i això, l’equip no perd les esperances. La companyia assegura que el 2018 ha arrancat molt millor que l’anterior i que les vendes ja superen un 10% el ritme que portaven el 2017. “Ara estem estables i tenim un producte nou per coure carn com si fos a la brasa però al microones, que estem segurs que serà un nou boom”. “Ens hem posat a treballar amb tranquil·litat; som més petits, ja no som una empresa de 25 milions de vendes, sinó de 15, però hi posem igualment tot el cor”, assegura Sebastián, que manté una bona relació amb Costa. Des de fora, la diagnosi de Costa també és més serena: “Podríem culpar-ne el mercat, o els accionistes, però el problema era nostre, era intrínsec”, conclou.