A Corea del Sud, kimchi, kimbap i patates Bonilla

Si el veiessin tremolar davant la porta segurament dubtarien, però l’engany funciona. Ki-woo Kim aconsegueix passar per professor d’anglès a casa dels Park, i la seva família, extremament pobra, respira alleujada amb la finestra que se’ls obre al davant. L’oportunitat en qüestió és anar cobrint feines dins d’una casa que és deu cops més gran que la seva. Això sí, sense que els propietaris descobreixin que són parents els uns dels altres (coses de la ficció). En un sopar en què coincideixen les dues famílies, la rica desplega tots els seus encants de la manera que sembla que ho fan els rics a Corea del Sud: whisky del bo i patates Bonilla.

És només un discret fotogramade Parasite, el llargmetratge sud-coreà que podria endur-se l’Oscar a la millor pel·lícula aquesta nit, però a la companyia gallega que hi ha darrere d’aquestes patates ja li ha suposat incrementar gairebé un 100% les vendes a través del canal digital, i a Espanya en general descobrir que aquest és un aperitiu predilecte al país asiàtic. Fins al punt que és el primer mercat exterior de Bonilla a la Vista: hi envia 40 de les 60 tones que exporta al món.

La marca de patates va arribar a Corea el 2016 després que el responsable de l’empresa agrícola coreana Farmfactory anés a Espanya buscant “el millor snack ” i s’enamorés d’aquestes patates. La primera comanda que va arribar al país es va exhaurir en dues hores després que centenars de ciutadans de Seül fessin cua durant hores. També va alimentar les fotografies d’ influencers locals de tota mena, i fins i tot BPS, una mena de Back Street Boys locals, es van fer una sessió de fotos per a una de les revistes de referència jugant amb les seves llaunes de patates. Perquè aquest és un dels segells de la companyia: les patates venen en una llauna blanca de 500 grams que inclou el característic dibuix d’un vaixell (com el dibuixaria algú que no es volgués complicar gaire la vida), la marca i la imatge d’unes patates fregides.

Bonilla a la Vista és una empresa gairebé nonagenària amb arrels militars i xurreres. La família del militar de la marina Salvador Bonilla tenia diverses xurreries repartides per Ferrol i ell va decidir seguir el llegat muntant-ne una de pròpia. La cosa li va anar tan bé que a mitjans del segle passat es va traslladar a la Corunya, on, gràcies al fet de no vendre alcohol, podia tenir la xurreria oberta 24 hores. Un horari perfecte per servir les postres als que sortien de nit i l’esmorzar als més matiners. Just en aquell moment va entrar-hi a treballar el seu fill, César Bonilla, actual propietari de la companyia i que llavors es va dedicar a repartir les llaunes de patates fregides que feien a la xurreria per establiments dedicats a l’hostaleria. I així, cada vegada més èxits fins que el 1988 van construir una fàbrica al polígon industrial d’Arteixo, a cinc minuts caminant d’on Inditex té la seva.

“El 2010 comencen a ampliar mercat per Barcelona”, recorda Diego Armando García, director de màrqueting. “El moviment funciona tan bé que decideixen anar a Anglaterra i als EUA”, continua. ¿Com s’ho fan per fer-se un forat al país que ha creat les patates Lay’s? No hi ha una resposta clara. “Sempre diuen que l’ingredient és la il·lusió”, diu el directiu. “En realitat és això i que les patates no porten res que no sigui patata: són patates fregides que tenen gust de patates fregides”, resol. I el 2016 aconsegueixen seduir també els coreans.

De fet, l’aparició a la pel·lícula no és una estratègia de màrqueting deliberada (“L’empresa genera beneficis, però no es pot permetre el product placement en un film d’aquesta talla”, explica Diego Armando García). De fet, ho van descobrir gràcies a un amic que ho va veure al cinema. Ara recullen els fruits d’haver llançat una nota de premsa en el moment adequat (pocs dies després de la trucada que els avisava de la fita) i de saber com ens agrada als mitjans una bona història d’èxit fortuïta.