Viure a Nàrnia

Comença a sonar una teoria en management empresarial que em sembla impactant. Diuen alguns experts que, donada la bogeria que vivim en aquests temps (em remeto a una article anterior, on deia que aquest món no és de fiar -res pel que m’hagin de donar un premi a la perspicàcia, per cert-), les grans empreses haurien de començar a incorporar la figura de l’analista de riscos.

M’imagino algú que a les reunions de comitès de direcció o consells d’administració estigui pensant per on podrien saltar fets miques els ambiciosos plans de l’empresa. Que la multinacional vol entrar en un nou mercat? Compte amb un possible canvi legislatiu que faci que les empreses estrangeres hagin de pagar més impostos. Que es preveu un canvi en l’estratègia d’aprovisionament? Compte amb el risc de tipus de canvi i l’escalada de preus. Que l’empresa vol créixer un 40% en dos anys? Compte perquè podria aparèixer un disruptor del mercat o que hi hagi un moviment social anticonsum que aturi l’economia.

Potser les empreses haurien de buscar aquest talent a Twitter, un mar de corcons, malastrucs i cunyats de tota mena. Però sent seriosos crec que el que cal és tenir persones que estiguin ben informades del que passa al món, que tinguin una visió àmplia de l’economia i la societat i que sàpiguen que dos més dos fan quatre. Tampoc crec que hagin de ser l’Aramís Fuster, però sí almenys que ajudin a entendre què passa.

I què podem fer, pobres de nosaltres, les empreses en les quals la directora de riscos, estratègia, anàlisis i prospectiva, marketing, recursos humans, finances i departament de solucionar marrons som la mateixa persona? Lògicament, estar atentes al que fan les grans.

Tampoc està malament tenir a l’equip alguna d’aquelles estranyes persones que llegeixen algun diari cada dia i que no viuen còmodament i de forma indefinida als mons de Nàrnia.