Viure sense el calamar

El suposat compromís del govern de Madrid d’incloure les llengües cooficials en les obligacions de produir contingut local que imposarà a les grans plataformes digitals podria ensopegar amb un entrebanc molt oportú: el recurs de les esmentades plataformes a la justícia europea per no haver de doblar o subtitular en català, basc ni gallec. Netflix, la líder del mercat, no ha confirmat ni ha desmentit ara com ara les seves intencions, però en aquest moment d’intens assetjament del català és lògic que el rumor hagi aixecat suspicàcies.

Algunes veus diuen que si el recurs s’acabés presentant no tindria recorregut, basant-se en el fet que el Tribunal General de la UE va donar la raó a Alemanya quan Netflix ho va provar amb l’alemany, i també que l’empresa ja ni ha provat d’oposar-se a les quotes de francès que li imposa Emmanuel Macron. La diferència, esclar, és que l’alemany i el francès tenen sengles estats a favor i el català no.

Ara bé, no tot ha de quedar en mans dels estats i la justícia. Si els catalanoparlants volem, tenim a l’abast una eina molt poderosa per exigir a les empreses audiovisuals que respectin la nostra llengua: tocar-los la butxaca. Si tots els abonats a Netflix que asseguren estar amoïnats pel català se’n donen de baixa, la plataforma observaria una caiguda mínima del 8% de la facturació a Espanya (comptant que ho fes la meitat del 16% de la població estatal que representem els catalans), i estic segur que aquest descens d’ingressos faria més efecte que qualsevol campanya de queixa, especialment si anés acompanyat d’un increment d’altes en serveis més respectuosos amb el català com FilminCAT. Suposo que aquesta acció de consum estratègic que proposo té tant de futur com suggerir-vos -per motius diferents- que deixeu WhatsApp i passeu a Signal. ¿Però n’esteu segurs que no podeu viure una temporada sense jocs de calamars, cases de paper i altre material perfectament prescindible de la xurreria Netflix?