La vida personal

Darrerament el con- cepte vida personal té molt a veure amb l’evolució de la meva empresa i, ¿sabeu què?, crec que és una cosa bona, tot i que sovint no ho sembli. Deixeu-me que m’expliqui. En primer lloc, en els darrers mesos he punxat en diversos fitxatges per a la meva empresa per idèntica explicació: “L’oferta i el projecte m’encaixen, però per motius personals no és el millor moment per traslladar-me a Barcelona”. Em passa per fer entrevistes a persones de fora: per injust que sigui per a qui realment tingui disposició a la mobilitat, en molts processos quan fas l’oferta és quan el candidat es pensa de veritat què comporta canviar de ciutat, i la situació personal sempre pesa molt. Les raons personals també m’han fet perdre dos bons treballadors: competents, motivats i amb projecció, diferents circumstàncies de la seva vida personal els han fet deixar una empresa en la qual, si més no professionalment, eren feliços.

Treballo amb força persones de fora de Barcelona i la pandèmia també ha provocat que, després de mesos allunyades de les seves famílies, moltes hi vulguin passar més temps. Això ens ha obligat a adaptar-nos, a plantejar noves formes d’organitzar-nos i a apostar en alguns casos pel teletreball (cosa que només funciona en algunes posicions i si és amb persones molt compromeses).

Com les persones, les raons personals poden ser de tot tipus, i de vegades no les comprenc; d’altres són tan pesants (i sovint dures) que no tenen discussió per a qualsevol amb una mica d’empatia.

Les meves raons personals (com haver sigut mare fa uns dos anys) també determinen el que passa a la meva empresa, les ambicions i el propòsit a llarg termini.

Potser és l’edat, potser el covid-19 o potser és que cada cop soc menys agressiva, però ara em sembla que el més natural, el més normal, és que les raons personals ocupin bona part del temps i les preocupacions d’una empresa.