Vet aquí un home que es queixa

Vet aquí que hi havia un home que es queixava per tot. Quan començava a fer una cosa per primer cop es trobava insegur i erràtic. Això li produïa intranquil·litat, no li agradava, i es queixava simplement per haver-la de fer. “Estigues tranquil -li deien-, ja n’aprendràs i estaràs segur i tranquil”. Però ell es queixava de totes maneres.

Quan tenia moltes coses a fer també es queixava, rondinava i maleïa tot el que hi havia al seu voltant. No li agradava la sensació de tenir massa coses a fer i la seva naturalesa rondinaire feia que es queixés més i més. “Tranquil, fes les coses l’una rere l’altra i segur que te’n sortiràs”, li deien.

A vegades, les coses li sortien malament, però no acceptava que de tant en tant això passa. En aquests casos podia estar-se tres dies i tres nits queixant-se sense parar i, gairebé sempre, explicant a tothom que no havia estat culpa seva, sinó dels altres.

L’home que es queixava solia maleir el món quan havia de fer coses amb altres. “Aquest és un inútil, un trepa o un enxufat”, pensava sobre els que tenia al voltant davant el que li semblava una injustícia. Amb els anys, augmentava el ritme i la freqüència de les queixes. De tant en tant, protestava perquè hi havia massa llum; d’altres, massa fred. A vegades es queixava per no poder queixar-se.

Tothom intentava consolar-lo i convence’l que queixant-se no arribaria enlloc, però l’home no només no va rectificar, sinó que va aconseguir contagiar les seves queixes. Un bon dia va ser impossible reconèixer l’home que es queixava, perquè s’havia apoderat de tothom.

Jo no l’he vist mai cara a cara, però sí els contagis que provoca. Diuen que per evitar-lo has de tancar els ulls i les orelles, com les sirenes de l’Odissea que volien convèncer el pobre Ulisses, i no escoltar-lo mai. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte -que massa sovint es repeteix a totes les empreses- s’ha acabat.