07/03/2020

Tres a la mani

2 min

Com deia Joan Manuel Serrat, d’aquí poc podré dir allò que fa vint anys que tinc vint anys. Durant aquest recorregut (gens extraordinari, d’altra banda) hi ha hagut moltes èpoques en què he cregut en el dogma del progrés. Quan no ha sigut així he pensat que, en canvi, la majoria del món que m’envoltava sí que ho creia. Si més no, abans que una nova malaltia amenacés amb portar-nos a tots al pou o quan el populisme no arribava als Parlaments i als governs.

Aquest dogma, molt estès malgrat tot, ve a dir que la humanitat marxa de manera imparable cap a una societat cada cop més sàvia i més feliç. Controlem la natura (ja), tenim un benestar creixent i som cada cop més lliures, justos i iguals en oportunitats.

Crec que hem d’assumir i reconèixer que, en molts aspectes, estem molt millor que la generació anterior: tenim un nivell molt alt de benestar, per exemple, i l’accés a l’educació i la cultura és més ampli que mai. Ara bé, poc ens ajuda pensar que les llibertats i drets no s’han de mantenir i estendre per sempre o la inèrcia canviarà de sentit.

Un exemple clar de tot això és l’avenç del feminisme i la lluita per la llibertat de les dones i la igualtat d’oportunitats davant els homes. En el món de l’empresa no hi ha dubte que estem millor que en els temps de la meva mare o les meves àvies (que mai van treballar en cap empresa), però no puc dir que estaré pitjor que la meva filla. Les llibertats no es compren, es lloguen o es tenen prestades, i la renovació del contracte s’ha de fer cada dia, s’ha de lluitar cada dia. I en aquesta lluita el pitjor que podem fer és pensar que està guanyada i que s’ha aconseguit arribar on volíem, perquè és obvi que no és així: les estadístiques són obstinades.

Avui és el Dia Internacional de la Dona, i la meva mare, la meva filla i jo anirem a manifestar-nos per mostrar la nostra força i, sobretot, per ajudar a continuar visualitzant un problema que no tolerem. No per a mi ni menys per a la meva filla.

stats