Que tingueu sort, Pol i Lea

No es diu així, però li direm Pol. Amb 11 anys, cursa l’últim any de primària. Juga a l’equip de futbol de la seva escola amb el número 10, sinònim de gols ijogo bonito. Els seus cabells rossos, el seu somriure i els seus ulls buscant els pares a la graderia cada cop que marca l’han fet un nen simpàtic per a tots els que el coneixen.

Divendres va ser el seu darrer partit. La seva mare, bona gent, va anunciar a primera hora del matí que el Pol canviava d’escola perquè patia des de fa un parell d’anys bullying d’alguns companys de classe. El seu pare, també bona gent, es va acomiadar desitjant sort a tothom i agraint els bons moments passats plegats.

El Pol ha patit assetjament psicològic i físic a l’escola i digital a casa. De res han servit les denúncies dels pares, ni les decisions preses per l’escola, ni la participació dels Mossos en l’afer. “Només són bromes entre nens”, deien els pares dels assetjadors. El Pol ha dit prou i demà mateix començarà de zero una nova vida amb nous companys de viatge.

Malauradament, aquest mateix assetjament es pateix al món de l’empresa.

No es diu així, però li direm Lea. Gran universitària primer i professional espectacular després, fins que va decidir ser mare i agafar-se un any d’excedència per poder ocupar-se millor de les seves dues petites. Després va decidir tornar a la feina amb una reducció de jornada per poder compatibilitzar millor la seva vida personal i la professional.

Aquesta setmana, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona (que oportuns!), a la Lea li han comunicat que amb la inflació acostant-se al 7% el seu augment serà del 0% aquest any, i l’han convidada a “arribar a un acord” per sortir de l’empresa perquè, textualment, “aquí no podràs ser feliç”. Pol i Lea, us mereixeu molt més del que heu rebut. Com diria en Llach, que tingueu sort i que trobeu tot el que us ha mancat.