31/03/2019

Un pas enrere

2 min

Les notícies se succeeixen a gran velocitat a la meva empresa. Si un dia aconseguim un superclient nou, l’endemà cau un projecte que teníem quasi tancat. Si dilluns creus que l’oficina és un desastre, dimarts comproves que algú ha endreçat per fi el seu caos. Un treballador et diu que està enfonsat i l’endemà està feliç per qualsevol petita victòria. En aquestes anades i vingudes, l’altre dia vaig poder tenir una sorpresa agradable i il·lusionant, no sense abans haver tingut una gran decepció. Avui us explicaré la decepció. Dilluns, el nostre últim fitxatge, de 38 anys, ens diu que se’n va menys de dos mesos després d’entrar a l’equip. Pressió, intensitat i exigència, tres promeses que fem a tothom abans d’entrar, són fonamentalment els arguments pels quals s’ha destrempat menys de 50 dies després d’haver-se incorporat. “No creus que has tingut poc temps de rodatge per començar a tenir control i gaudir de la feina?”, pregunto. “Sí, però...”, comença a respondre.

Si això em recordava l’actitud mil·lennial més capritxosa, el termini per deixar l’empresa m’ho va acabar de confirmar. “El meu últim dia hauria de ser dimecres, pels 15 dies, però jo voldria deixar l’empresa el divendres abans”, em diu. El cos em demana dir-li “Marxa avui, no pateixis”, però li he de respondre que això afecta els seus companys i, en un departament de dues persones, si un falta és el 50%. “En 15 dies no trobaré un substitut i com menys temps estigui sol el teu company, millor”, argumento. Al final, vaig haver de negociar la data de sortida: dimarts (un trist dia abans del que tocava) perquè el protagonista necessita relaxar-se i aclarir-se abans de començar en la seva nova feina. Dec ser una antiga, i potser em posareu verda, però jo d’això en dic egoisme i falta de professionalitat.

I amb aquesta decepció a sobre, em va arribar una de les alegries més grans que pots tenir en la gestió d’un equip. Una d’aquelles que et fan oblidar la gent cutre.

stats