El SIM, el xip envoltat d’una targeta de plàstic que ha anat minvant amb els anys fins a gairebé desaparèixer i que posem a dins del telèfon mòbil cada cop que canviem d’aparell o de companyia, és l’únic element físic que ens vincula amb el nostre proveïdor de telecomunicacions mentre en som clients. La fabricació mundial de targetes SIM està dominada per tres grups europeus: l’abans holandesa Gemalto, ara propietat de la firma francesa de defensa Thales; l’alemanya Giesecke & Devrient, i la francesa Oberthur. Donat que la quantitat de línies de mòbil en servei continua creixent -ara ja n’hi ha gairebé 9.300 milions, 1,2 línies per cada humà viu-, semblaria que la venda de targetes SIM és un mercat pròsper.
Però ja no és així: les vendes de SIM van caure el 2018 per primer cop en la història i es van situar als 5.530 milions d’unitats, i segons la consultora ABI Research seguiran caient: 5.200 milions aquest any i d’aquí fins als 5.000 milions el 2024. Algun tecnòleg podria pensar que el motiu és la progressiva adopció de les eSIM, la variant virtual que ja ve instal·lada a dins del telèfon i l’usuari activa amb un codi que li dona l’operadora. Els mòbils més recents d’Apple i Google inclouen una eSIM com a targeta complementària de la principal.
En realitat, les vendes cauen per l’increment del preu dels smartphones. Qui compra un aparell de 1.000 euros vol conservar-lo més temps per amortitzar la despesa, i en conseqüència les operadores que venen mòbils han allargat la permanència dels contractes dels 18 a 24 mesos tradicionals fins als 36 o fins i tot 48 mesos, de manera que els consumidors triguen més a canviar de companyia. També hi ajuda que a la Xina s’ha abaratit el preu de la itinerància, que és el motiu principal per tenir més d’una targeta SIM. El cas és que als fabricants de SIM, alguns dels quals van néixer al segle XIX fabricant paper moneda, els ha sortit un segon problema de futur, que s’afegeix a l’adopció creixent dels pagaments digitals.
